Un altre cop la negociació: burla o espai d'esperança

Una altra vegada, la paraula negociació apareix als mitjans i xarxes socials de Veneçuela, així com a les converses de polítics, analistes i afins.

Sabem que es negocia quan les parts es reconeixen i accepten, i reconeixen que hi ha un conflicte per enfrontar (resoldre o transformar) i totes dues entenen que tenen alguna cosa a guanyar.

En aquest punt el govern ha dit, clarament, el que vol: que se'n reconegui la legitimitat, és a dir, la submissió de l'oposició als seus actes, i que cessin les sancions i restriccions econòmiques provinents d'altres països.

Per part seva, l'agenda de l'oposició sembla continuar sent la mateixa des de fa anys, encara que ara el país és un altre.

Així doncs, davant d'aquesta represa de les negociacions, el dilema principal és si les parts es proposen, simplement, resoldre un conflicte puntual o si realment aspiren a avançar cap a un horitzó desitjat en el qual s'aconsegueixi construir noves formes de relació i la pau, mitjançant un procés d'eleccions creïble.

Pel que veig, el govern només vol “resoldre un conflicte” que l'afecta (a més de guanyar temps i netejar una mica la seva imatge) i, en conseqüència, només abordarà allò immediat, de manera que els assumptes de fons seguiran ocults.

En aquesta visió, el focus se centra, com veiem, en els continguts immediats, les causes visibles, i el seu propòsit, sovint únic, és arribar a un acord.

El procés se circumscriu, doncs, als voltants de la relació on sorgeix el problema i té, per tant, un horitzó de molt curt termini. Si aquest és el propòsit, la negociació només portarà decepció als que creguin que s'hi resoldran, d'una vegada, els problemes de l'enorme crisi econòmica, social i política que vivim.

Si en veritat les parts volen “avançar cap a un horitzó desitjat”, la negociació esdevé oportunitat de transformar les relacions polítiques i humanes, per impulsar la cooperació mútuament beneficiosa i fonamentar la necessitat de revisió permanent de les regles, normes, lleis i institucions.

La negociació permetria, doncs, crear processos de canvi constructiu que redueixin la violència, incrementin la justícia en la interacció directa i en les estructures socials, i respongui als problemes reals de la societat.

Però aquesta no sembla que sigui la situació. El que sembla que hi ha és una negociació contenciosa, polèmica ia pèrdua, forçada per una crisi insostenible, en què un dels actors està inerme davant d'un poder omnímode, que vol guanyar destruint l'altre.

Si la negociació no condueix a l'obertura dels espais de transició a la democràcia, és a dir, a processos electorals no viciats, amb un àrbitre fiable, amb la plena recuperació de la institucionalitat vulnerada i amb un òrgan rector de la justícia en què es pugui creure, doncs, quin és el propòsit de negociar?

Per descomptat, en vista de la notorietat de l'esdeveniment, hi ha la gran oportunitat d'aprofitar, una vegada més, per posar en evidència el tarannà autoritari i poc democràtic del govern. Sobre això, les declaracions del cap del Partit de govern no deixen cap dubte: “si volen eleccions lliures, hem d'estar lliures de sancions”.

Tot i això, malgrat que moltes opinions assenyalen un nou triomf del govern, en mirar amb detall els acords aconseguits en la recent ronda, es pot apreciar que no és del tot així.

Pel que fa a l'alliberament de 3 mil milions d'USD dels fons bloquejats del govern, aquests es dirigiran a la prestació d'ajuda humanitària segons criteris ja establerts i seran administrats per entitats de les Nacions Unides. Així que el govern no veurà ni un sol cèntim d'aquests diners ni podrà intervenir en el seu maneig durant els propers tres anys. El que sí que podrà, és intentar sabotejar la seva aplicació, com ha fet anteriorment amb les ajudes humanitàries organitzades per l'oposició i els seus aliats.

Quant a la renovació de la llicència per a operacions petrolieres de l'empresa Chevron, passa una cosa semblant. La llicència ha de durar sis (6) mesos i s'avalua mes a mes. També autoritza l'adquisició per part de l'empresa, dels equips, recanvis i insums que requereixi per a la seva activitat al país sense cap limitació.

El govern veneçolà, per part seva, no rebrà cap benefici, ni en diners ni en petroli, ja que tant l'actual com la futura producció, estimada en uns 125 mil barrils diaris, serà venuda directa i únicament als Estats Units i sobre ella, Chevron tampoc pagarà regalies a PDVSA.

Com veiem, les coses no van anar gaire bé al govern, ja que a més es va utilitzar la seva pròpia Llei Antibloqueig, creada per eludir les sancions, com a pis legal per a l'acord, i potser per primera vegada, contrari a algunes opinions adverses i no ben fonamentades , no va poder sortir amb la seva. No és estrany, doncs, que el seu interès a continuar les negociacions perdi impuls.

A més, no hem d'oblidar que el Document d'Enteniment subscrit per les parts per iniciar el diàleg, i que segueix vigent, estableix que: “La negociació es donarà sota el principi que res no està acordat fins que tot ho estigui. No obstant això, les parts podran celebrar acords parcials si consideren que el o els temes sobre els quals versin han estat prou discutits i si la seva implementació és urgent, necessària o, almenys, verificable abans del final de la negociació.”

Al capdavall, com a resultat d'aquests acords, i malgrat els detractors, hi podria haver algun alleujament per a la gent que requereix amb urgència l'ajuda humanitària al nostre destrossat país i, alhora, podem estar ajudant Occident a suportar la crisi energètica creada per la guerra que Rússia, la Xina i l'Iran li han declarat.

Així que encara hi ha espai per a l'esperança.