Veneçuela: La darrera batalla per la democràcia?

Tal com estan les coses a Veneçuela, iniciarem el nou any vivint un moment polític incert i inestable. D'una banda, la dirigencia opositora (no el poble opositor) està recollint les conseqüències del procés de particularisme, que ha provocat en el seu si una dispersió i incapacitat dels seus líders per treballar per una causa comuna.

Aquest fenomen se'ns va revelar, llavors, com un quist sociopsicològic que ha estat sempre allà, instal·lat a les entranyes de la classe política, però també de la societat civil amb la seva burocràcia, el seu estament militar i el seu sistema de justícia, dels gremis i les esglésies, entre d'altres, compartint aquest mal.

Així doncs, el particularisme dins de la direcció opositora, va esborrar de la consciència dels seus líders el concepte de “ A la unió hi ha la força ” i, amb la seva decisió de desmuntar l'interinat de Guaidó sense tenir substitut ni un pla altern, ens ha conduït a una situació en què s'ha posat en joc l'oportunitat d'utilitzar l'esdeveniment electoral que s'acosta, com a espai per aconseguir avenços en el procés polític de transició cap a la democràcia. Una oposició malmesa, dividida, amb poc lideratge i diversos candidats per a un mateix càrrec, té poques opcions de triomf.

Però, alhora, l'aprofundiment de la crisi econòmica i social amb l'acumulació de problemes estructurals no resolts que la caracteritza, juntament amb la difícil situació internacional en què es troba, ha anat minant l'eficàcia, la legitimitat del règim i també el suport incondicional dels seus copartidaris, immersos avui en una guerra d'interessos sense precedents.

Això potser ens expliqui la incertesa que hi ha respecte als possibles resultats de l'esdeveniment electoral. En tot cas, el que passi a partir d'ara davant l'anunci del probable avenç de la data electoral, podria significar que no passi un canvi cap a la democràcia ni s'aturi el procés de dissolució del país.

Per això és imperiosa la iniciativa per impulsar un procés d'orientació i autoorganització popular com una intel·ligent i oportuna tàctica política; especialment en vista de l'absència d'un lideratge opositor que aconsegueixi definir una agenda i marcar una ruta fonamentada i políticament viable, en comptes de continuar rebolcant-se als seus llots.

Apel·lar aquesta iniciativa significa que s'està convocant la gent, no els partits, per enfrontar els plans del govern per mantenir-se al poder, encara que, per descomptat, tots estem conscients de la naturalesa del règim i el seu poc respecte per l'estat de dret, doncs ja tenim força experiència prèvia.

És clar que manca voluntat política entre els líders opositors, però cal dir amb fermesa que seria un crim o un suïcidi, renunciar als espais polítics o lliurar-los, perquè el govern sigui autoritari. Al contrari, és quan amb més afany i determinació hem d'exigir el compliment dels drets, especialment els drets polítics, que acaben sent l'eix transversal per garantir els altres.

Estem doncs, davant l'obligació d'anar progressivament guanyant cos i terreny, activant i mobilitzant tota la societat democràtica veneçolana, cosa que requereix iniciar des de ja una tasca de pedagogia política, de manera que permeti al poble opositor, connectar amb la societat , creant consciència respecte a la seva potencialitat, sense desestimar el tarannà del règim, per acostar l'esperit de lluita i estar en condicions de llançar amb determinació una acció contundent.

Hem de començar a actuar ja, ja que hem estat advertits pel govern sobre el seu proper estratagema. Es tracta d´aprofitar l´espai polític que ens queda per organitzar, unificar, mobilitzar i rellançar la lluita de la societat.

D'altra banda, aquesta acció ha de ser desenvolupada, sense que altres opcions com la Mesa de Negociació, malgrat que la seva viabilitat és cada cop més pobra, la pressió internacional i el setge legal, deixin de treballar-se.

Arribada l'hora de la confrontació definitiva, hem d'estar preparats per encausar tota la força de la societat veneçolana i dels països aliats, que desitja ferventment, provocar un canvi polític que obri pas a una transició, tenint en compte que aquesta podria ser nostra” última batalla per la democràcia ”.