Perú indòmit

Els que van urdir i executar l'enderrocament del president Pedro Castillo al Perú, el 7 de desembre passat, mai no van imaginar, ni van calcular, la insubordinació rural popular ai des dels territoris empobrits i espoliats pel bicentenari estat empresa republicà.

En algun moment es comprendrà quins factors activen aquesta simultània i sostinguda acció col·lectiva multitudinària i inèdita a la història del país. Regularment, fins i tot l'acumulació històrica de la força social, s'activa i s'aglutina al voltant d'algun líder o dirigent nuclear. En aquest cas, tampoc no existeix aquest cabdill.

Pel que sembla, un dels elements aglutinadors de la insubordinació popular és la indignació davant el dolor ocasionat per les matances, i l'agenda popular creixent que cobra espai al relat polític nacional: Renunciïn tots, noves eleccions, nova Assemblea Constituent, Castell en llibertat .

La destitució antidemocràtica de Pedro Castillo va ser la gota que va fer vessar la paciència dels sectors populars rurals els qui ja estaven fastiguejats per les accions abusives dels agents empresarials del sistema neoliberal en diferents territoris a l'interior del país, fins i tot fastiguejats amb la presència colonitzadora i abusiva del mateix Estat nació peruà.

Intel·lectualitat llenya sobrepassada per la realitat. Intel·lectualitat regional gairebé silent

Amb honroses excepcions, la intel·lectualitat llenya sempre lleial als interessos del bicentenari “projecte del colonialisme intern” instaurat per la república peruana. No només va intentar instal·lar des de les hegemòniques institucions acadèmiques la ficció del projecte de nació peruana a l'imaginari de la classe mitjana i sectors populars, sinó expressament va intel·lectualitzar el racisme congènit del bicentenari Estat crioll expulsant del corpus teòric i narratiu del Perú oficial la presència dels pobles de “totes les sangres” com a ciutadans o subjectes sociopolítics.

Ara que va rebentar la insubordinació popular, amb relats propis, aquesta intel·lectualitat de Lima va optar per desprestigiar i “terruquejar” fins i tot quítxues i aimares mobilitzats als carrers. I, en no poder deslegitimar-los com a autèntics subjectes sociopolítics al país de penombres, ara, simplement mira des de la llotja.

La intel·lectualitat regional també es troba confosa majoritàriament en aquesta conjuntura luctuosa i recarregada, entre la lleialtat a l'Estat i empreses que els paga el sou i la sensibilitat davant el dolor dels seus germans i germanes de sang enlutats per l'Estat criminal.

Premsa corporativa repudiada per sectors mobilitzats

La premsa corporativa assentada a Lima pràcticament va ser desvestida en el seu racisme constitutiu pels actors mobilitzats als carrers, els quals cel·lulars a la mà van mostrar i mostren en viu tot el que la premsa llenya va ocultar o va intentar ocultar.

Si el rebuig popular a la premsa corporativa ja era creixent fins abans de la massacre dels 50 peruans i peruanes mobilitzats, ara aquest rebuig creixent es va convertir en repudi popular. Arribant fins i tot a expulsar els reporters corporatius dels actes de protesta social, atacar físicament fins i tot les seves instal·lacions o infraestructures, en alguns casos.

Exèrcit i Policia Nacional sense autoritat, obligats a matar els seus propis familiars

Les elits polítiques i econòmiques del Perú, en perdre el control de la conducta de la població empobrida (mitjançant la gestió de pors i desitjos), a través dels seus mitjans de comunicació, van procedir a exercir la seva “última arma” de control històric colonial: castigar i escarmentar la població insubordinada mà militari. En menys de dos mesos, la presidenta usurpadora ja va dictar dos o tres estats d'emergència, amb un toc de queda inclòs. Però, la població mobilitzada, lluny d'espantar-se amb les matances, fins i tot en horaris de toc de queda van continuar, continuen, autoconvocant-se, bloquejant camins, ocupant espais i edificacions públiques i privades.

La població mobilitzada va perdre la por a les armes de l'Estat i aquesta va perdre autoritat fins i tot amb l'ús del monopoli de la violència. Actualment les carreteres principals del país, diversos departaments, províncies i districtes es troben a Estat d'Emergència, però els rius de gent de totes les sangres continuen arribant a Lima per fer l'atur nacional.

Oligarquia desesperada

L'oligarquia peruana, en no aconseguir construir autoritat/Estat a tot el territori del Perú, va subsistir dos segles de república entre la por a la “brutalitat dels indis baixant dels turons” i l'exercici del seu autoritarisme violent (castigar, escarmentar a els indis revoltats).

Al moment, ja van castigar i escarmentar els pobles i sectors populars mobilitzats als carrers, fins i tot ja amb 50 assassinats per munició estatal, però la plebe insubordinada, lluny d'espantar-se o gemegar, rugeix amb més força i avancen directe, des de diferents rutes del país, al mateix cor polític i econòmic de l'oligarquia peruana: ciutat de Lima.

Presidenta de facto no mana, només espera la seva caiguda

En aquesta conjuntura lúgubre i de crispació, la usurpadora Dina Boluarte, que ja no pren cap decisió a l'Executiu, únicament espera el moment fatal de la seva caiguda i el seu empresonament immediat per desenes d'assassinats i ferits.

Els qui prenen les decisions polítiques i militars al país són els dos exmilitars col·locats estratègicament al poder per l'oligarquia peruana: El president del Consell de Ministres i el president del Congrés de la República.

No hi ha un encertat escenari hipotètic a curt termini per al Perú enllutat entre les armes estatals i els carrers. L'única cosa certa és que aquesta conjuntura estatal criminal va revelar el que per segles l'Estat i la peruanitat oficial van intentar ocultar: el racisme i l'autoritarisme com a elements constitutius de l'Estat i de la peruanitat bicentenària.