L'heroi no està sol

Seguint les recents declaracions del Sr. Juan Guaidó a les xarxes, més enllà dels seus assenyalaments sobre la deplorable situació, gairebé tràgica, de la crisi que patim des de fa ja diversos anys, el que em més em va commoure va ser la percepció d'estar-hi front un heroi solitari que, malgrat això, continua batallant “…més enllà de tota esperança” , com diria Tolkien.

I allà hi ha la pedra angular del moment polític de la crisi veneçolana.

Per descomptat, i amb relació al govern mateix, no queda dubte, com digués el sociòleg veneçolà Rigoberto Lanz , que no estem bregant amb pensament polític sinó amb mazamorra ideològica; que no enfrontem un projecte de país alternatiu, sinó la fúria de l'odi i les frustracions personals; que no es tracta d'interactuar políticament amb formacions antagonistes, gent que pensa diferent, sinó bregar amb patologies psicopolítiques irrecuperables; això ja ho sabem.

L'assumpte que em preocupa és que es va posar en evidència la magnitud del mal que li ha fet una direcció opositora egocèntrica i deslleial, a les possibilitats de triomfar en la grandiosa lluita per recuperar el país, avui sumit a la barbàrie i la misèria.

I llavors em pregunto, per què Guaidó continua lluitant malgrat que els interessos polítics i personals dels suposats líders de l'oposició continuen privant sobre el bé més gran que és el benestar de la gent?

No tinc cap dubte que una de les principals raons per les quals el govern segueix allà, avançant en el seu propòsit de mantenir-se en el poder, és perquè no hi ha un lideratge fort, és clar, unit en la diversitat política i ideològica dels seus components, capaç de despertar, canalitzar i potenciar l'ànsia llibertària del poble opositor.

Només ens queda esperar i lluitar perquè la gent adquireixi la convicció que el govern no rectificarà en les seves polítiques (vegeu la resposta davant la nova Junta Directiva de l'AN 2015 i l'augment de l'assetjament a Guaidó) i que la crisi econòmica, social i política, empitjorarà, mentre s'aguditzen les contradiccions entre els grups d'interessos que avui manegen el govern, als quals només els importa acumular fortuna, mantenir-se al poder i satisfer els seus desitjos de revenja.

Però el mal ja està fet. Les declaracions recents dels governs d'Alemanya, Canadà i els Estats Units, com calia esperar-se, recordant allò de … ”l'amor i l'interès se'n van anar al camp un dia”… no deixen dubtes. L'oposició sense Guaidó es va quedar sola en la lluita per la transició a la democràcia i la llibertat.

Tot i això, sembla que el poble opositor no l'ha abandonat i confia que, sota la seva conducció, es pugui conformar un nou lideratge creïble, capaç de mobilitzar l'evident descontentament de la gent chavista, dels no chavista i dels no alineats, que són la majoria del país, que per cert ja comença a manifestar-se a través de la protesta dels docents, els obrers i els jubilats.

Necessitem, doncs, un lideratge que ens proveeixi d'una bandera, d'una causa no il·lusòria i d'una guia a la qual dedicar els nostres esforços quotidians, cadascun des de la seva pròpia i particular trinxera, doncs contrari al que es pugui pensar, la situació creada per la defenestració del lideratge formal de Guaidó, obre les opcions per avançar per nous i inèdits camins que ens portin a un procés de transició factible cap a una plena democràcia.

El lideratge de l'oposició que sorgeix de les decisions de l'AN 2015 ja no és capaç de generar confiança davant d'un poble aclaparat per la crisi. Tampoc no ha interpretat adequadament la situació i no podrà tornar-li al poble la convicció que un futur millor és possible.

La tan esbombada UNITAT ha cedit davant el joc d'interessos particulars, i per això és imperiosa la iniciativa per motivar, orientar i organitzar la gent com una intel·ligent i oportuna estratègia política; especialment en vista de l'absència d'un lideratge opositor que aconsegueixi definir una agenda i marcar una ruta fonamentada i políticament viable, en comptes de continuar rebolcant-se als seus llots.

Apel·lar a aquesta iniciativa significa convocar la gent, (sindicats, gremis, organitzacions comunitàries, i els partits i líders decents que queden), per enfrontar els plans del govern de mantenir-se en el poder com sigui, i així construir un lideratge fort, és clar , unit, ara sí, en la diversitat política i ideològica dels seus components, capaç de despertar, canalitzar i potenciar l'ànsia llibertària i la voluntat democràtica del poble veneçolà.

Estem doncs, davant l'obligació d'anar progressivament guanyant cos i terreny, activant i mobilitzant tota la societat, la qual cosa requereix iniciar des de ja una tasca de pedagogia política que permeti al poble despertar la consciència respecte a la seva potencialitat, sense desestimar el tarannà del règim, per acostar l'esperit de lluita i estar en condicions de llançar amb determinació accions contundents com les que estan fent els treballadors i pensionats.

Arribada l'hora de la confrontació definitiva, que sembla que s'aproxima, hem d'estar preparats per encausar tota la força de la societat veneçolana i dels aliats externs que desitja ferventment provocar un canvi polític que obri pas a una transició cap a la democràcia que, pels vents que bufen, està en perill.

Urgeix, doncs, construir una nova gerència de la crisi que acompanyi l'heroi, que alimenti el coratge, la determinació i la convicció en el nostre poder de lluita i en les nostres pròpies capacitats per enfrontar dificultats i vèncer les pors.

La gran tasca avui és, doncs, contribuir a enfortir el lideratge popular, sense els partits deslleials al poble, que ens mogui a tornar a sentir l'entusiasme de viure amb alegria l'aventura de la vida. Vèncer o ser derrotats, no hi ha més opcions, així que… “és necessari vèncer”.