Celso Amorin no entén Veneçuela

Lula va tornar al poder al Brasil i amb ell, Celso Amorin al seu costat. Un home de la seva confiança absoluta. Amorin un gran diplomàtic, reconegut internacionalment. Coincidim a l'Organització del Comerç (OMC) i puc donar fe de la seva capacitat analítica i discursiva. Lamentablement, en aquests temps no està ajudant el seu cap per entendre degudament el que passa a Veneçuela. Visito Caracas recentment. Però el seu president segueix amb la història de la narrativa negativa sobre Veneçuela o com afirmo a la reunió de Mercosur que no coneixia sobre la inhabilitació de María Corina Machado.

Vaig recordar, en veure en dies passats una vegada més Amorin al costat de Lula, una nota que li dediqui fa un bon temps i segons sembla em reafirma la seva visió miop sobre la crisi veneçolana.

Afirmava i la realitat no ha canviat, que en les relacions internacionals les coses del poder no sempre funcionen amb els mateixos paràmetres que a la política interna. Els països en general tenen poc interès en els moments difícils pels quals poden travessar nacions en determinats moments. La història aquesta plena de tragèdies nacionals on governs es van fer els ulls grossos per massa temps i sense intervenir a temps i degudament davant tragèdies nacionals. En general, molt de les difícils situacions i violacions a què se sotmeten nacions són aplaudides per altres governs si hi ha interès vitals per als seus països. Per exemple, bons negocis. Lula és un exemple d'un president en funcions en el seu període anterior que amb tot desvergonyiment va intervenir en la política veneçolana a favor del Chavisme en coneixement de violacions evidents que al seu país serien inimaginables. Però sens dubte Odebretch era més important.

A Veneçuela, hem vist complicitat de molts governs i actors internacionals davant de moltes de les injustícies i violacions que s'han comès al país al llarg dels darrers anys. Vaig recordar en aquesta nota precisament un episodi amb Amorin qui definitivament és un protagonista de la política de l'estruç.

Va ser en un restaurant del bucòlic poble de Coppet als afores de Ginebra, ens vam reunir a mitjans de l'any 1999 set diplomàtics llatinoamericans en allò que era una trobada de rutina que havíem establert per parlar a títol personal sobre temes de política internacional i avaluar la situació econòmica i política dels nostres països. Carlos Pérez del Castell (Uruguai), Celso Amorin (Brasil) Roberto Lavagna (Argentina), Hernando José Gómez (Colòmbia), Alejandro Jara (Xile) i qui escriu aquestes línies.

Entre tants temes de l'agenda que ocupava la nostra atenció aquests dies vam arribar a un escenari que ja començava a generar indagació als mitjans internacionals i entre analistes; la situació política de Veneçuela. Acabat havia pres possessió com a President el Tinent Coronel Hugo Chávez. Li vaig fer al grup una explicació general del que al meu entendre eren les raons objectives per les quals un militar que intento enderrocar un govern triat havia aconseguit electoralment remuntar el Govern d'una de les democràcies més sòlides del Continent. Amorin, aleshores Ambaixador de Brasil a les Nacions Unides i davant l'OMC, que com afirmi al principis d'aquestes línies, un brillant diplomàtic al millor estil dels homes formats a Itamarati, em va interrompre per fer un comentari succinto.

Ens garanteixo als presents, “vénen anys molt difícils per a Veneçuela”. En res de bo -asseguro- pot acabar un govern que encara que lliurement electe s'origina amb un líder que intento enderrocar amb les armes un govern legitim.

Irònicament, anys després, va ser un dels artífexs de la reeixida relació del Brasil amb el Govern de Chávez. Ara en aquest tercer govern de Lula ho serà amb Maduro.

Segurament, mai va pensar que després d'aquella frase lapidària que ens apunto a un grup de col·legues fa més una dècada, es convertiria, en la seva condició de canceller i disciplinat diplomàtic, en un dels suports que donaria força a Chávez en la seva croada contra els Estats Units mentre el seu país s'aprofitava per fer negocis sucosos amb el govern del socialisme del segle XXI.

A Veneçuela la van veure com un pot d'oportunitats en dòlars i no pas com a recipient de valors democràtics que en el passat van ser el suport de molts països de la regió. Ara no hi ha els dòlars, què serà el que estan buscant?