BRICS, per on van?

Els temes centrals de la cimera del grup dels països emergents BRICS van ser l'expansió de la membresía i la possibilitat de fer servir una moneda que no sigui el dòlar per a l'intercanvi comercial. Aquesta seria la segona expansió. Van acceptar com a nous membres Argentina, Aràbia Saudita, Egipte, Unió dels Emirats Àrabs, Etiòpia i Iran. En total han sol·licitat la seva incorporació 40 països. Entre els països que s'esperava ingressés hi havia Indonèsia, que en postergo la sol·licitud. La majoria dels països són d'economies i de població important. Amb l'ampliació es busca una massa crítica que permeti crear un fòrum que sigui l'altra cara de la moneda del G7.

La Xina lidera un esquema que busca un nou ordre mundial amb un paper més significatiu del sud global, que contradiu a més el necessari enfortiment dels organismes internacionals on per cert la Xina intenta jugar també un rol de lideratge. La pregunta que ens fem; tindrà èxit aquest nou intent amb nous socis que evident s'alienen a la USA fòbia? Sens dubte, es vol construir un nou multilateralisme però amb premisses errades al meu parer. Les institucions existents són reflex de la visió d'occident, neixen amb els acords de Brettonwoods i tenen com a objectiu valors com ara els drets humans, eleccions, lliure comerç etc., on, per cert, alguns dels membres vells i nous dels BRICS no se sent còmodes.

Amb el temps, es pot convertir en una instància retòrica, tret que acordin disciplines econòmiques i multilaterals diàfanes que estiguin en capacitat de donar-los un fonament sòlid per al futur. En cas contrari, es convertiran en un G 77 + Xina sense més capacitats d'implementar les declaracions que fan cada any que es converteixen més en demandes que en acords aplicables. L'única manera, al meu entendre, que els BRICS s'afiancen és que sigui un grup reduït, que els països membres tinguin uns acords bases, més enllà de les contradiccions dels seus règims polítics que pul·lulen entre monarquies, autocràcies, democràcies i països amb règims autoritaris. Per exemple, Javier Milei i Patricia Burllich, candidats a la presidència a Argentina i amb altes probabilitats de guanyar les eleccions a l'octubre, cancel·larien l'intent d'ingrés de la tercera economia de Llatinoamèrica als BRICS a partir del gener del 2004.

Encara que si bé, alguns especialistes consideren que aquesta és una maniobra de la Xina, segona economia del planeta, empenyent al sud global per superar la seva pròpia crisi econòmica i intentat que el YUAN s'internacionalitzi com una moneda de comerç i com a alternativa a l'ús regular dòlar, del Ien, Lliura esterlina i de l'Euro.

D'altra banda, és el Brasil i l'Índia qui debiliten la seva tradicional política anticonfrontació, per sumar-s'hi un en club on definitivament no tindrà el protagonisme central i hauran de compartir la mateixa taula amb Rússia i l'Iran. L'expansió dels BRICS sembla natural i una oportunitat per als països que es poden beneficiar del Banc de Desenvolupament amb seu a Xangai que sens dubte és una oportunitat per a l'obtenció de crèdits i recursos per al desenvolupament d'infraestructura.

En l'entès de què els països membres dels BRICS puguin conviure sense qüestionar els dèficits democràtics, de respecte als drets humans, entre d'altres, de la majoria dels membres, el seu posicionament econòmic va més enllà comptar amb el 40% del PIB mundial, sinó en la possibilitat d'acordar disciplines multilaterals de comerç, amb supervisió i solució de controvèrsies. En aquest sentit, considero que la carta de supervivència dependrà en aquesta nova etapa amb acords tipus WTO PLUS, on els països acordin, a més, règims d'inversions i laborals similars que garanteixin una competència equilibrada. Especialistes com Andrés Serbin i Ignacio Bartesaghi, afirmen que al llarg termini tot és possible, però no els sembla que aquest sigui l'àmbit apropiat per fer aquest pas. Si és així, BRICS pot acabar en una mena de G-15 que va estar integrat per 17 països en desenvolupament i nació a la IX conferència dels no alineats i que tenia entre altres objectius el de coordinar accions en l'àmbit econòmic i del desenvolupament.

Entendríem, que si bé el multilateralisme amb els seus aproximats mil instruments requereix oxigen i una nova dimensió, és des de les seves pròpies instàncies, amb principis sòlids, que s'haurien d'entaular nous reptes i disciplines. El multilateralisme inclusiu que aspiren aquests països, entre els lemes de la darrera reunió que van tenir a Sud-àfrica, hauria de ser dins del sistema de l'ordre internacional actual i no en la confrontació amb el nord global.