Veneçuela: un Estat Facinerós

Des de fa més de 20 anys del govern del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV), primer amb Hugo Chávez i després amb Nicolás Maduro, sembla deixar clar que la voluntat de romandre en el poder “per sempre”, l'ha portat a desenvolupar estratègies diverses d'exercici de la violència, la forma de la qual més visible és el control armat de la població, encara que inclou altres formes de violència física i psicològica.

Tal estratègia va des de la desnaturalització de les funcions i sentits de les Forces Armades Nacionals, convertides ara en un partit polític armat, tot això sota la supervisió dels serveis d'intel·ligència de Cuba, i més recentment de l'Iran i Rússia; passant després per l'obert suport a la guerrilla colombiana de les FARC i l'ELN, perquè actuen com a rereguarda armada al llarg de tota la frontera amb el país veí; també, l'organització de grups armats civils sota el nom de “col·lectius”, el suport a organitzacions criminals, fora i dins de les presons i la creació de “cossos policials de tasca”, amb permís per a matar”.

A tots aqueixos nuclis armats se'ls ha assignat espais geogràfics, espais de negoci i activitats específiques de defensa.

També se'ls va atorgar impunitat per a les seues activitats delictives i se'ls va assignar la tasca de primer anell de xoc contra la població civil, en cas que aquesta es rebel·le o simplement proteste públicament, com ja hem vist.

El propòsit és, òbviament, sotmetre de manera progressiva però permanent a la població, bloquejar les activitats de l'oposició política i impedir les manifestacions de descontentament.

Després està la violència física i “legal”, en forma de maltractament, assetjament o coerció social, exercida contra periodistes i mitjans de comunicació (més de 60 emissores tancades només enguany), educadors, gremis professionals i sindicats, universitats, treballadors del sistema de salut, comerços i empreses privades de producció i serveis, ONGs i Fundacions privades, enemics polítics i la població en general quan protesta, l'expressió de la qual més abjecta és l'ús de la tortura i l'assassinat que exerceix la policia política.

Per a rematar, la violència psicològica exercida a través de l'amenaça directa, la indiferència davant el delicte i la inseguretat personal, la inseguretat jurídica, el marc legal punitiu creat a aquest efecte, la violència dels baixos salaris i la relació entre els salaris i els preus, la deterioració dels serveis públics, especialment salut, aigua, electricitat i gas domèstic, la escases de gasolina i dièsel, les alcabalas policials en carrers i carreteres que demanen “regals” en moneda estrangera o en espècie, per a permetre continuar el camí.

A això cal agregar-li l'angoixa generada per la informació confusa, intencionalment maliciosa o políticament manipulada; les crisis emocionals dels familiars dels qui moren per no rebre atenció mèdica, i tot això ha causat un augment significatiu en els suïcidis, casos d'estrés, crisi d'ansietat i depressió.

Finalment, és inevitable assenyalar que l'exercici de la violència en totes les seues formes, ha influït de gran manera en l'emigració de més de set milions de veneçolans.

El resultat és que el país, almenys l'extens territori que limita amb Colòmbia, les àrees mineres de l'Estat Bolívar i els barris de les principals ciutats del país, està en mans de grups delictius que dominen espais territorials, en els quals la Força Armada té prohibit incursionar i la institucionalitat juntament amb la llei no s'aplica.

Aquest estat de coses està parcialment documentat en els informes de l'ONU sobre les violacions dels drets humans i crims de lesa humanitat i confirma l'èxit de l'estratègia de l'ús de la violència armada, física i psicològica com a arma política de control social.

Així, la Missió Internacional Independent de les Nacions Unides i l'ONG Amnistia Internacional, que avaluen les violacions dels drets humans a Veneçuela, van reportar recentment una síntesi dels fets flagrants que els agents estatals i els grups que treballaven amb ells han comés en aquest país.

L'informe del grup d'experts afirma que el President Madur i els ministres de l'Interior i de Defensa tenien coneixement dels crims allí assenyalats.

És clar, a més, que l'Estat veneçolà no ha exigit comptes a les persones responsables de les execucions extrajudicials, desaparicions forçades, detencions arbitràries, violacions, tortures i vexacions, que han afectat a més de 15.000 persones, des del 2014, només comptabilitzant els casos emblemàtics documentats.

També s'inclouen casos d'operacions policials, militars o conjuntes que van finalitzar amb execucions extrajudicials, uns 2.552 incidents, en els quals es van produir més de 6000 morts per part de les forces de seguretat,

Els seus informes es basen en entrevistes a distància amb víctimes, testimonis, familiars, exfuncionarios estatals, advocats, representants d'organitzacions no governamentals i personal internacional, i també, en l'anàlisi d'una sèrie de documents confidencials aportat per diverses fonts de confiança, inclosos funcionaris del govern i militars, perquè els experts no han pogut visitar el país degut a l'absència de resposta del govern a les seues múltiples sol·licituds.

Els estudis van identificar “patrons de violacions i crims altament coordinats de conformitat amb les polítiques de l'Estat” i afigen que són “part d'un curs de conducta tant generalitzat com sistemàtic, constituint així crims de lesa humanitat”.

Els responsables de l'anàlisi van indicar que les autoritats estatals d'alt rang “tenien i exercien el poder amb la supervisió de les forces de seguretat i els organismes d'intel·ligència identificats en l'informe com a responsables d'aqueixes violacions”.

A més assenyala que tant el president Nicolás Maduro com els ministres d'Interior i Defensa estaven al corrent i que “van donar ordres, van coordinar activitats i van subministrar recursos en suport dels plans i polítiques en virtut dels quals es van cometre els crims”.

Així que, s'han trobat suficients motius raonables per a creure que les autoritats i les forces de seguretat veneçolanes han planificat i executat, almenys des de 2014, greus violacions als drets humans, algunes de les quals constitueixen crims de lesa humanitat.

De manera que, lluny de ser actes aïllats, ”aquests crims es van coordinar sistemàticament i es van cometre de conformitat amb les polítiques de l'Estat, i amb el coneixement o el suport directe dels comandants i els alts funcionaris del govern”.

L'informe responsabilitza a dues forces de seguretat: el Cos d'Investigacions Criminals (CICPC) i les Forces d'Acció Especial (FAES) de la Policia Nacional Bolivariana, com a actors del 59% de les morts perpetrades en el període analitzat i diu que també van cometre les execucions extrajudicials documentades.

Per cert, després d'aquestes denúncies, el govern va procedir a eliminar la FAES, encara que en realitat només li va canviar el nom, i mai es va aconseguir que les seues cadenes de comandament rendiren comptes.

Per part seua, els serveis d'intel·ligència estatals, com del Servei Bolivarià d'Intel·ligència Nacional (SEBIN) continuen actuant amb l'objectiu d'identificar “a la dissidència política i a activistes de drets humans, així com a altres homes i dones que es percebien com a contraris al govern”, mentre que l'objectiu de la Direcció General de Contraespionatge Militar (DGCIM) és el personal militar i els civils associats, presumptament implicats en rebel·lions o intents de colp d'Estat.

Els que resulten detinguts per aquests “delictes” solen estar fora del sistema penitenciari oficial, en la seu dels organismes a Caracas o en “cases segures” no oficials i en alguns casos es va acusar les víctimes de delictes falsos, es van plantar proves i es va burlar el degut procés.

Així que les detencions arbitràries, desaparicions i tortures contra la població civil formen part d'una estratègia per a silenciar a l'oposició. “Els comandants, incloent-hi les autoritats d'alt nivell dins del SEBIN i la DGCIM, tenen ple coneixement d'aquest patró de crims, que sovint ocorre en els mateixos edificis on treballen”.

La Missió de l'ONU ha registrat els noms dels principals funcionaris del SEBIN i de la DGCIM directament responsables que no han sigut investigats ni processaments.

Finalment, l'estudi també qüestiona la intervenció del poder judicial veneçolà que no ha aconseguit controlar a altres agents estatals i assenyala la necessitat de continuar investigant “fins a quin punt la influència política indeguda ha obstaculitzat la independència judicial”.