Temps de confondre

"La veritat és el que és, i segueix sent veritat encara que es pensi a l'inrevés"

Antonio Machado

Que vivim temps confusos és gairebé una obvietat. En poc menys de tres dècades s'ha alterat el mapa geopolític mundial; l'economia, depenent d'aquell statu quo, ha derivat cap a la generalització d'un capitalisme liberal en el qual els estats han perdut gran part del seu poder de regulació; les noves tecnologies han revolucionat des dels sistemes de producció fins a la manera de comunicar les persones; la família ha experimentat modificacions profundes en els rols dels seus membres, i les diverses orientacions sexuals són presents per conformar nuevosmodos de relacions interpersonals i familiars. Des de les macroestructures socials fins a la intimitat individual tot ha estat sotmès a canvis tan ràpids i profunds que es fa difícil orientar-se en el món contemporani. Esquemes que servien per a entendre la realitat s'han anat tornant obsolets a mesura que les transformacions se succeeixen. El que fins fa un moment era un argument que donava coherència a un fet, en un instant perd la seva validesa i nosaltres perdem la capacitat per entendre-ho.

La realitat va molt per davant de la nostra capacitat per a comprendre-la.

Alguns han suggerit que ens trobem en un canvi d'era que ens té confosos. No, no em sento capacitat per analitzar i comparar els canvis en els temps. No sé quins d'ells tenen la suficient importància per ser paradigmàtics d'un nou temps i molt menys establir comparacions sobre el seu valor. Desconfio de la nostàlgia i de la idea que qualsevol temps passat va ser millor.

Però se m'imposa una idea: a més de la constatació d'aquests canvis i els seus efectes en la confusió, observo l'existència d'una voluntat activa, intencionada i decidida a confondre. La confusió ja no és només la conseqüència passiva dels canvis accelerats, sino tamté d'activitats, en general provinents de la cosa pública, orientades a impedir la comprensió dels fets. Sembla com si la veritat hagués perdut el seu prestigi i no importés gaire si un discurs, una afirmació s'ajustessin o no a ella. Certes propostes semblen estar adreçades deliberadament la construcció de mentides, o la construcció d'arguments interessats sabent que són falsos.

Tant la filosofia com el pensament científic basen la seva existència en el descobriment de la veritat. Parteixen de la premissa que el coneixement de la veritat no és una evidència. La realitat ha de ser investigada i interpretada per conèixer la seva veritat. En això s'han esforçat buscant proves i elaborant teories o arguments especulatius que ens aproximena ella. Sabem que la veritat, no per ser inabastable de manera absoluta, no permeti un acostament progressiu. I els que es dediquen a això senten que val la pena l'esforç. Això implica una ètica que exclou el falsejament o la mentida. S'accepta la possibilitat de l'error però no la mentida. Per a la psicoanàlisi el que la veritat pugui ser inconscient no implica que aquesta no pugui ser revelada.

Però sembla com si la mentida estigués perdent la seva mala premsa. És com si un cert grau d'aquesta fora raonable i acceptable.

No provoca escàndol que algú ens miri als ulls, i ens digui "creguin-me els estic dient la veritat, hi ha armes de destrucció massiva". Però quan la mentida ha quedat prou demostrada, aquest personatge no surt per dir: "no van haver de creure, els vaig mentir". Es tracta de la mentida impune. La que aflora després de guanyar unes eleccions sense que s'assumeixin responsabilitats per això. Es pot mentir i mantenir la mentida, encara que els fets demostrin el contrari, sense que la coherència es ressenti. Es pot mantenir en el mateix discurs el fal·laç i la veritat com a línies paral·leles que no arriben a creuar-se. En una mena de ostentació d'il·lusionisme circense se'ns diu "això que veieu no ho és el que veieu" o, com en un retaule de les meravelles, "esteu veient el que no veieu". Es tracta també del vell truc de fer-nos centrar a atenció al punt per amagar el que no interessa que vegem: "Fixeu-vos el les xifres macro econòmiques i veuran com progressem, no siguin endevins mirant cap a la distribució injusta o el treball escombraries" .Els retallades poden ser un acte de responsabilitat quan els apliquem nosaltres o un imposició autoritària quan prové de fora.

Diverses són les causes d'aquest ús descarat de la mentida. Per al públic sembla que la raó d'estat cada vegada es fa més influent. La lluita contra el terrorisme i altres formes de delinqüència organitzada sembla justificar-ho tot i juntament amb la llibertat d'expressió es perd amb freqüència el dret a una informació veraç. Una política electoralista i presonera del curt termini, promou un tot s'hi val que inclou promeses demagògiques, acusacions falses, insults, desqualificacions personals, falsos rumors o globus sonda. La corrupció instal·lada en el poder és una de les majors fàbriques de mentida, doncs ella es construeix per principi sobre l'ocultació i l'engany, que persisteix quan és descoberta. Les explicacions puerils com "jo no ho sabia, d'això s'encarregava el meu marit, el meu tresorer, el meu secretari, la meva mare, el meu pare", suposen una burla i un atemptat a la intel·ligència dels ciutadans.

Però en la confrontació política s'ha creat un ambient en el qual les acusacions mútues, el "i tu més" o el "tu abans" són les armes dialèctiques més utilitzades.

Qualsevol deficiència d'un és justificada per la de l'altre. En aquest relativisme intercanviable l'objectivitat es perd: que l'error d'un no justifica el de l'altre, i que "tu i jo ho vam fer malament". Es construeixen argumentaris per ocultar la deficiència pròpia o per atribuir-la al contrari. És una política de tinta de calamar, d'enredar i confondre. És el relativisme de la teva paraula contra la meva com si l'existència d'perspectives diferents justifiqués la inexistència d'una objectivitat.

S'ha implantat aquesta espècie de monstruositat intel·lectual anomenada posverdad segons la qual l'objectivitat se subordina a l'emotivitat. Una política dels sentiments en què aquests s'erigeixen en raó prevalent de la decisió política. Així el sentiment nacional, la dignitat del país, sigui aquest Amèrica, Espanya o Catalunya es justifica per si mateix ia ell se subordinen altres valors i interessos com són el benestar ciutadà, l'educació o la sanitat publiques. La promesa d'un món adàmic, promou un tot per la pàtria davant l'altar es poden sacrificar la veritat i fins i tot el pensament.

Les polítiques de la mentida estan tenint efectes devastadors sobre la pròpia política, cada vegada més degradada i desprestigiada. S'estén la desconfiança sobre la gestió pública, la hi percep al servei d'interessos particulars, siguin aquests de partit, de grups econòmics o d'individus. Al final damnificada és la democràcia mateixa.

Sabem que de manera descarada poders públics, fins i tot estats, dediquen activitats i recursos econòmics a la difusió de continguts falsos, però quan aquestes conductes passen a ser exercides per milers de persones a través de les xarxes socials, em pregunto quins són els efectes sobre els ciutadans mateixos, a curt o a llarg termini i en especial sobre les generacions més joves. Si a la confusió d'aquests temps canviants sumem els interessos en confondre, quines conseqüències pot tenir sobre la cohesió social, la solidaritat i sobre les aspiracions a un benestar compartit? Com es construirà en la seva subjectivitat 1 moralitat individual i pública? Quantes conductes juvenils transgressores alarmants no responen a la desconfiança i a la desafecció?