Fer Règim

Abans que la paraula addicte se li apliqués a la persona dependent d'una droga, el seu ús més corrent en aquest país va ser per a denominar a un tipus d'individus: l'"addicte al Règim". En els diccionaris un règim és el sistema polític pel qual es regeix una nació. Però en la nostra memòria social "el Règim" era una altra cosa, era "la cosa". Ser del Règim, fins i tot ser "molt del Règim", a més de qualificar a algú que participava de la ideologia dels vencedors, era una posició social, una imatge de la proximitat al poder, un lloc de privilegi en la realitat i en l'imaginari col·lectiu. 

Ser addicte al Règim era una font de beneficis de la qual es nodrien gairebé tots els estaments socials d'aquells que havien guanyat la guerra. Segons categories s'obtenien més o menys prebendes. Les més altes van ocupar la plutocràcia econòmica i política de l'estat, les més baixes llocs més humils, però d'una manera o d'una altra en el Règim hi havia per a tothom, per a tots els vencedors, des d'una Direcció General d'alguna cosa, a una senzilla porteria. Hi havia vídues i orfes als quals se'ls va concedir un estanc o una plaça d'ordenança en un ministeri, fills de militars amb facilitats per a accedir a la universitat, nebots de sacerdots o monges amb accés a l'administració publica o a la infermeria d'un hospital. Gairebé tots amb el corresponent carnet que els acreditava com addictes al Règim: excombatents, falangistes, membres del sindicat vertical, orfes, vídues de guerra, divisionaris blaus, fins cavallers mutilats amb dret a seient reservat al metro. No cal dir que els perdedors no disposaven de cap d'aquests avals documentats. No existien els orfes, ni les vídues, ni els mutilats de la República, ni tan sols cavallers. Tots eren, literalment, uns indocumentats. 

Franquistes del Pardo Mingorrubio abans de la inhumació de les restes de Franco

De la taula dels capitostos queien engrunes dels que s'aprofitaven una àmplia població. Els despatxos dels organismes públics s'omplien de postulants darrere d'un lloc de cambrer a la cantina d'un ministeri, un endoll per a deslliurar-se d'una destinació a la mili, aprovar una oposició o entrar com torner en una fàbrica de l'INI, que és com es deia el conglomerat d'empreses controlades pel Règim. Així es va anar tramant una àmplia xarxa clientelar, de complicitats, adhesions i d'addictes, de persones que vivien d'aquesta addicció.

Així es va anar construint un franquisme sociològic format per una àmplia població que, sense adherir-se als postulats ideològics del franquisme, "chuparen" del "règim", van dependre tan econòmica com mentalment d'ell durant els llarguíssims anys que es va mantenir en el poder. El franquisme es va imposar per la violència d'una guerra civil i per la installació d'un règim repressiu que es va mantenir fins al final de la vida del dictador. Tot això reforçat per una omnipresent i insistent propaganda emesa pels mitjans de comunicació, els únics autoritzats per difondre notícies; pels informatius cinematogràfics que obligatòriament es projectaven al començament de qualsevol sessió de cinema; per les arengues militars; per l'ensenyament completament orientat a la glorificació del Règim i la seva mística nacional catòlica; per les organitzacions juvenils dirigides per la Falange, la seva Secció Femenina i per l'Auxili Social, i fins i tot pels sermons dels diumenges a les esglésies.

Es tractava de fer-nos viure en un règim com si fos el medi natural, el seu origen entroncava amb el principi dels temps; les seves idees es presentaven com indiscutibles per evidents; els valors morals eren veritats eternes; el seu cabdill ho era "per la gràcia de Déu" i, com el mateix Déu, vetllava per la pau i el benestar de tots nosaltres. Pensar d'una altra manera no era possible, era antinatural. Si el pensament et portava per un altre camí no podia ser sinó per maldat. Qualsevol crítica era l'acció dissolvent de l'antiEspanya, la conjura dels seus enemics, la llegenda negra, l'obstinació d'acabar amb la nostra pàtria i les nostres tradicions, etc.

El pensament podia retorçar per presentar qualsevol realitat d'acord amb la ideologia única: els republicans van passar a ser rebels i els que es van rebellar, si és que ho van fer, va ser per salvar-nos de el caos d'una República injusta i defensar els més alts ideals de la religió catòlica i d'Espanya.

El Règim per ser-ho va haver de totalitzar tots els aspectes de la realitat, imposar la seva cultura; va haver de construir un relat que donés arguments a la seva existència: una història i uns mites fundacionals; haver de tenir els seus monuments, les seves banderes, les seves músiques, les seves festes nacionals, el seu art, els seus poetes, els retrats dels seus cap, dels seus herois i els seus màrtirs. Va necessitar construir un llenguatge on les paraules signifiquessin el que el règim volia que signifiquessin; el cos, la vestimenta, els gestos quotidians, van acabar regimentats.

A poc a poc i de manera no del tot conscient el Règim s'infiltrava a la vida, s'acabava vivint en ell.

Caminàvem per l'avinguda de José Antonio, per la del Generalísimo, per la del General Mola, o per les de desenes d'"herois" i "màrtirs" dels que acabem per oblidar el qual havia estat la seva heroïcitat o el seu martiri. Sentíem com a música de fons himnes nacionals, o la sintonia del "part". Ens acostumem a "els crits de rigor", a la prosòdia de les veus del seu jerarques, al to displicent dels seus funcionaris, a la profusió d'imatges del Cap en tots els organismes, negociats, aules, botigues, menjadors d'empreses, casernes o clubs esportius, a l'omnipresència dels seus símbols en els espais institucionals, a la llinda de les portes dels habitatges, en els segells de correus o en les capçaleres de les cartes.

Però el Règim que es va imposar per la força de les armes, en el fons era un sentimental i necessitava de l 'afecte. Els seus jerarques promovien actes públics, viatges, inauguracions, concentracions, festes nacionals, manifestacions esportives o folklòriques a què les masses eren convidades a banyar-los. Per donar l'oportunitat als súbdits de mostrar el seu afecte als seus dirigents se'ls donaven dies de vacances pagades a les empreses o a les universitats. Al temps que es passava llista dels que assistien, no fos cas que alguns es quedessin sense la possibilitat d'expressar el seu afecte i es transformaran en desafectes. Doncs el Certificat de penals, bona conducta i afecte al Règim era imprescindible per optar a qualsevol oposició o lloc en l'Administració de l'Estat, per obtenir el passaport o altres moltes gestions.

També el Règim va necessitar legitimar-se. La força de les armes amb el temps no quedava bé i l'afecte havia de ser corroborat amb lleis que donessin fonament a l'estat. Perquè ¿qui podia dir que no era democràtic?

Per a això periòdicament el règim s'auto-autoritzava mitjançant la celebració de referèndums de dubtós valor democràtic. Sempre s'ha dit que havia tupinada, que votaven morts, és possible: la suposada bondat del Règim ho justificava tot, però tampoc era necessari. La massa acrítica pel que fa al sistema, la por a la guerra civil ben administrat, la xarxa de beneficiaris addictes, la propaganda massiva, el silenci de la premsa oficial o no, la persecució dels desafectes eren suficients per obtenir resultats que rentessin la cara i que poguessin justificar la pervivència del Règim.

El Règim va crear una normalitat rara. Es va institucionalitzar un relat que era "el relat", la imatge veritable de la realitat presentada com a única possible en la qual molts creien i els feia sentir-se normals. Encara que hi hagués incrèduls, ells també estaven atrapats en aquesta xarxa de complicitats, en aquesta cadena de favors que rebien amb una mà, mentre resignadament deien "bé, ja se sap, així són les coses en aquest país ..." Molts deien "si no fas res dolent no et pot passar res "Una cosa dolenta podia ser signar un manifest, representar una obra de teatre o banyar-se en biquini.

Sé que el Règim a què em refereixo no és tots els règims, que molts són, simplement com diu el diccionari, el sistema polític que regeix una nació. Però per a nosaltres els de la meva generació el Règim per antonomàsia era el règim autoritari que ens va governar durant gairebé quatre dècades. La institucionalització del franquisme.

Per què avui escric sobre això? Perquè en els temps que corren franquista, feixista o nazi s'han transformat en uns epítets o insults, que aplicats indiscriminadament, suposen la seva banalització i una falta de respecte als milions de persones que van patir la crueltat d'aquests règims. Dissentir de resolucions judicials, de la duresa d'algunes sentències o d'actuacions policials no autoritza a titllar a aquestes de feixistes ni a equiparar-les amb el franquisme. Transmetre aquestes idees a una població, sobretot juvenil, és un exercici de demagògia i incultura política, el menys greu dels casos. En el més greu es tracta d'una manipulació per deslegitimar les posicions de l'adversari polític contra el qual tot està permès. Pares que apliquen i difonen aquesta terminologia ja no es tracta d'un conflicte entre posicions polítiques oposades, sinó la lluita per la llibertat, els drets humans o la democràcia. L'ús sistemàtic de l'exageració i de la mentida és justament el que han fet els sistemes autoritaris. En els temps que corren l'intercanvi d'acusacions en aquests termes es fa tan profús, que suposa la seva frivolització. Després d'aquesta cortina els autèntics feixistes, franquistes declarats, van augmentant adhesions i ocupant posicions. No li fa cap bé a la crítica antifranquista presentar al règim de Franco com una pellícula de terror de sèrie B. L'horror té el seu atractiu i aquests dies veient joves cremant contenidors alguns tapats amb mocadors que reproduïen calaveres no he pogut evitar pensar en aquest aspecte de glorificació de foc i de la mort dels moviments feixistes.

La meva experiència personal, compartida amb les d'altres dels meus coetanis, em fa especialment sensible a comportaments o funcionaments que sense ser en absolut franquistes, constitueixen aspectes de la construcció d'un règim en el sentit de la creació d'un ordre polític o social imbuït per una posició ideològica parcial que no representa el conjunt de la població. L'ús per part de les institucions, comuns a tots els ciutadans, d'eslògans o símbols que només representa un corrent, per molt nombrosa que sigui, no deixa de ser un vici de règim. Les vagues de país, les facilitats acadèmiques als estudiants que es manifesten en una línia política, les denúncies de membres de la cultura a altres per no ser representatius de país, són indicis inquietants de l'intent de crear un pensament oficial i únic. Són maneres de fer règim.

Escric això perquè com a psicoanalista em sembla necessari entendre l'aspecte subjectiu d'alguns moviments soci polítics. Com es constitueixen les masses, com els individus són conformats per elles i què fa que aquests se'ls adhereixin.