Veneçuela: El Via Crucis de la hiperinflació

Com ja tothom sap, el país es troba sumit en una crisi econòmica, social, política i cultural sense precedents, i en la qual ara destaca l'assumpte de la hiperinflació. Davant seu, tots ens preguntem, fins a on arribarem?

Els experts ens diuen que no hi ha manera de predir els límits, però, pot ajudar-nos remetre'ns a les referències del que ha passat en altres països de l'àrea.

La pitjor d'aquestes crisis hiperinflacionàries sembla haver estat la que va tenir lloc a Nicaragua, durant el govern de Daniel Ortega, entre els anys 1987 i 1991. El PIB va caure a -12,5%; la inflació va arribar a la xifra astronòmica de 14.316%; la bretxa canviària (Canvi oficial vs Canvi en el mercat negre) va arribar al 300%; el temps de duplicació dels preus es va situar en 24 hores.

Entre les causes que, al seu moment, es van assenyalar per aquest fenomen es troben les següents:

Despesa excessiva i no productiu per part del govern

Absència de control fiscal

Control de preus i assetjament a l'empresa privada

Endeutament no planificat

Producció de diners inorgànic (sense suport)

Bloqueig econòmic extern (per part d'USA)

Guerra civil (Sandinistes vs Contres)

Després de cinquanta-vuit (58) mesos de crisi hiperinflacionaria, un procés electoral en el qual va resultar vencedora la Sra. Chamorro (després que el seu marit, qui era el candidat opositor a Ortega, fos assassinat), va posar fi al procés. No obstant això, van haver de passar dos anys perquè poguessin reparar els principals danys causats a l'economia ia la gent.

Altres països d'Amèrica també han patit processos d'aquest tipus: Xile el 1973, Perú el 1988 i 1990, i el Brasil entre 1989 i 1990.

Veneçuela té ja uns quatre anys amb alts i creixents nivells d'inflació i escases de productes de tot tipus, però especialment aliments i medicines. A això cal agregar-li els serveis d'aigua, electricitat, transport i telecomunicacions a condició deficitària. Però en els últims cinc (5) mesos, la hiperinflació, encara que no ha assolit els nivells de Nicaragua, ja ha superat els indicadors de les crisis de Xile, Perú i Brasil.

Les causes d'aquesta crisi nostra són, llevat de la guerra civil, les mateixes que van provocar la situació de Nicaragua.

El nostre PIB ve caient estrepitosament des de fa temps, com a conseqüència de la disminució dramàtica de la producció petroliera i la fallida del sistema productiu públic i privat.

Afegeixi-li l'efecte de la corrupció desenfrenada sobre la hisenda pública (estimada en uns 600 mil milions de US dòlars),  l'endeutament extern (uns 180 mil milions de US dòlars), el control canviari, la caiguda de les reserves internacionals per la venda del or que recolza la nostra moneda, la despesa pública excessiva en l'oferta enganyosa que anomenen "inversió social", la complaença (gairebé complicitat) amb la delinqüència organitzada i el narcotràfic, i rematada amb una burocràcia insensible i genèticament incompetent.

Segons l'enquesta del Projecte 'Fam Zero' de la Universitat Central de Veneçuela, el 89,4% de la població declara que no té ingressos suficients per cobrir les seves necessitats bàsiques, i el 79,8% informa que està menjant menys. La mateixa enquesta assenyala que hi ha un 80% d'inseguretat alimentària (no parlem de sobirania doncs fins a les bosses de menjar que distribueix el govern estan conformades amb productes importats de Mèxic) i que la pobresa ha augmentat fins al 87%. També percep la gent que hi ha hagut una pèrdua, no solament de la quantitat d'aliments que consumeix sinó en la qualitat de la dieta.

En un altre aspecte, les dades disponibles indiquen que el temps de duplicació de preus ha evolucionat molt ràpidament.

A finals de gener d'aquest any els preus es duplicaven cada 47 dies. Avui, finals d'abril, la duplicació de preus està passant cada 7 a 11 dies.

Aquí apareixen, amb tota claredat, els tres verins del populisme: foscor en ment i esperit, cobdícia i ressentiment en venes i cor.

El resultat net és viure la vida quotidiana com un "via crucis" excepte per al petit sector de la població que encara té alguna reserva monetària en moneda estrangera o per als qui han aconseguit "posar-li la mà a la caixa forta més propera".