Presentisme italià i futur europeu

Itàlia, terra de genis innovadors en les arts i les ciències afronta moments polítics i econòmics complexos. És també una conjuntura difícil per al conjunt de la Unió Europea.

Després d'un any 2017 en què hem assistit amb alleujament a la neutralització del perills xenòfobs, populistes i neofeixistes a Holanda, França i Alemanya, resulta que ara és 'Il bel paese' el que s'encamina cap a un futur d'incerteses. Passa que a un presentisme de noves ofertes polítiques es contraposa un passat pesant de desequilibris sense resoldre.

Els dos partits ara preparats per governar Itàlia  (Moviment Cinc Estrelles i Lliga) han fet ofertes electorals amb conseqüències econòmiques que podrien afectar no només la península transalpina, sinó a tot el conjunt de l'Eurozona. Valguin uns sintètics dades de l'economia italiana perquè el lector es faci una idea.

Recordem que el deute públic italià ja supera el 132% del PIB italià, i el seu servei suposa un pesat llast que ha condicionat -i seguirà condicionant- l'activitat política. I això no és perquè l'economia italiana no sigui capaç de mantenir un balanç entre ingressos i despeses primaris (és a dir d'entrades i sortides pressupostàries sense considerar el pagament dels interessos del deute acumulat).

Succeeix, però, que l'obligació d'abonar els diners que es van prendre per prestat en el passat constitueix una llosa pesadíssima de suportar.

Un deute que s'equilibra mitjançant l'adquisició en molts casos de bons públics per part dels bancs italians, alguns dels quals són malalts financers crònics. Tot això deixa molt poc marge maniobra pressupostària i, sobretot, sufoca els comptes nacionals. Es pot imaginar una Itàlia més endeutada del que ara està?

Com bé indica el meu col·lega i amic, Maurizio Ferrera, el presentisme com a forma d'actuació dels partits és resultat -i no només a Itàlia- d'actuar a curt termini amb ofertes que puguin ser il·lusionants per a l'electorat i galvanitzin eventualment el suport dels votants. Aquest segurament ha estat el cas de la promesa que han pactat els dos partits de referència per implementar la renda de ciutadania de 780 euros mensuals. Es tractaria d'una mesura que complementària a les prestacions ja existents de protecció de la desocupació i que rebrien els aturats que no haguessin madurat els requisits per percebre la prestació d'atur, inclosos els pensionistes que no haguessin arribat a aquesta quantitat a final de mes.

PROPOSTA

La renda de ciutadania és una proposta valenta que va en la direcció justa considerant els efectes irreversibles de la robotització en curs de les nostres democràcies. Segons recents estudis, el 2030 més d'un terç de la força laboral assalariada podria estar en risc pel progressiu procés d'automatització. Després d'una anàlisi de la situació en 27 països, els sectors més afectats per la robotització serien el transport, la logística i la indústria manufacturera, els quals podrien arribar a perdre entre el 52% i el 45% dels llocs de treball.

Aquesta proposta 'anti-establishment' dels hereus de Beppe Grillo i Umberto Bossi és, sens dubte, el ganxo més important per a demanar consensos en Itàlia més empobrida, notòriament la meridional. Al nord transalpí, l'altra proposta fiscal d'una 'flat rate', és a dir un nivell impositiu lineal, és també del grat de bona part del teixit empresarial de petites i mitjanes empreses, les quals es lamenten molt justament d'una fiscalitat i burocràcia excessiva imposades des de "Roma lladre". Però aquesta mesura va clarament en la direcció equivocada, si és que Itàlia, país fundador del Tractat de Roma, vol romandre a la UE i seguir donant suport activament el model social europeu.

Només els impostos progressius, és a dir l'abonament de més impostos per part dels que més tenen, fa i farà possible la pervivència dels nostres sistemes de benestar i la nostra legitimitat democràtica.

Els models alternatius són ben coneguts: (a) neoesclavisme asiàtic dels països emergents (la Xina i l'Índia, principalment) que aspiren a una major competitivitat dels seus productes mitjançant el dúmping social i el menor cost del factor treball amb la inexistència de drets socials i de protecció de riscos socials; i (b) la remercantilització a l'anglo-nord-americana que proposa que cada ciutadà es compri el seu benestar social, o que els seus senyors feudals corporatius s'ho procurin com nous serfs de la gleva.

MERCATS

Si com a conseqüència del presentisme italià els mercats comencen a dubtar de la sostenibilitat de les finances publiques italianes (ja han començat a fer-ho amb l'augment de la prima de risc que ja duplica la d'Espanya), la situació general a l'Eurozona podria descontrolar i entrar en una nova recesió de resultats imprevisibles.

Itàlia és massa gran perquè el Mecanisme Europeu d'Estabilitat pogués gestionar la seva crisi de deute com ho va fer en el passat recent amb Grècia o Portugal.

Seria llavors el Banc Central Europeu amb 'super Mario' Draghi al capdavant (qui, per cert, acaba el seu mandat a la tardor de l'any vinent), la institució salvadora que entraria en joc. Passa que, a diferència dels casos grec i portuguès, el deute italià hauria de ser reestructurada i exigiria la solidaritat d'altres economies de l'euro, a saber Alemanya i l'Europa septentrional. Les autoritats comunitàries, i bona part de la intel·ligència financera europea, tenen por aquest escenari.

Per què haurien de pagar tots els europeus els excessos i deutes dels italians? La pregunta conté un potencial de destrucció del procés de Europeització més gran que les fanfarronades dels populistes Orban, Wilders o Le Pen, posem per cas. L'austeritat per si mateixa ha provocat efectes deleteris en el conjunt de les economies del Vell Continent, però les noves finançaments amb càrrec als diners dels contribuents europeus farien bé de seguir el principi bàsic de la comptabilitat (doble partida) introduït pel genial toscà Fra 'Luca Pacioli (1445-1517). I és que a tot càrrec li correspon un abonament, no els sembla?