Et vaig a ensenyar a estimar

Em crida l'atenció un titular: "Un centenar de famílies aprenen a cuidar i donar amor als seus fills". A continuació s'explica que una coneguda ONG ha obert un servei dedicat a aquest fi. Em van diverses preguntes: Es pot aprendre a donar amor? Això de tenir cura puc entendre-ho; tenir cura implica accions com fer que els nens vagin nets, tinguin roba adequada, s'alimentin, vagin a classe, però donar amor ... L'amor és un afecte, que ens fa sentir alguna cosa per algú. Es pot aprendre com s'aprèn a parlar anglès, canviar bolquers o proporcionar una dieta equilibrada? Estimar pot ser una assignatura com les mates, o socials? Com són les classes d'amor? Hi ha deures? I exàmens? Hi ha algun tipus de correctiu per als que no els fan o per als que no els passen? Pot un afecte ser una obligació? Sóc conscient de la ironia que traspuen les meves preguntes i no vull fer burla d'una organització i uns professionals que conec, respecte. No crec que aquestes persones plantegen la seva feina en els termes simplistes que jo els dono. Cal llegir la notícia més enllà dels titulars.

Un altre dia escolto un anunci per la ràdio en la qual una institució, dedicada a activitats de lleure per a infants, publicita les seves colònies d'estiu mitjançant una llista de l'estil d'"excursions, natació, valors, anglès, vela! Dic de l'estil de... perquè no puc recordar exactament si són o no aquestes en concret les activitats lúdico-educatives. El que retinc és que enmig d'aquestes s'inclou "valors". Em pregunto si valors és una cosa al mateix nivell que, posem per cas, l'equitació o l'aeromodelisme. Em diran que és una manera de dir que en les seves colònies no només es preocupen de que els nois s'ho passin bé jugant o fent esport sinó que a través d'elles visquin i incorporin unes qualitats humanes com la solidaritat, l'escolta dels altres o el sentit de l'esforç.

Adverteixo una tendència a l'educació a instrumentalitzar realitats complexes per transformar-les en objectes simples, fàcilment transmissibles com si tractés de l'aprenentatge d'una habilitat semblant al càlcul, o la memorització de noms o conceptes.

En el llenguatge comú s'ha anat introduint l'expressió habilitats socials. La majoria de les vegades usada en el seu sentit negatiu: la dificultat per relacionar-se amb els altres, per sostenir vincles o entrar en contacte amb l'altre, però, presa com una habilitat, o mes bé inhabilitat, suggereix la possibilitat d'un ensinistrament de les persones que la pateixen. Sabem que darrere de tal inhabilitat trobem persones amb un pobre concepte de si mateixes, de la pròpia imatge, de les seves capacitats intel·lectuals el que no es resol mitjançant l'adoctrinament o una mena de publicitat que enalteixi les seves qualitats. Si intentem convèncer de la seva bellesa o de la seva intel·ligència a qui pateix per aquest motiu, fàcilment afegirà a la llista d'auto-desqualificacions seva incapacitat per veure guapo o llest.

En la pel·lícula "L'ecum des jours", adaptació del 1968 de la novel·la de Boris Vian del mateix títol, s'ironitza amb un punt d'humor surrealista aquesta tendència a tractar mitjançant la propaganda conflictes molt complexos: un automòbil proveït d'altaveus recorre els carrers d'una ciutat proclamant: "no es suïcidin, la vida és bella".

Més enllà de la ironia amb la qual es pot tractar aquesta tendència social, hi ha qüestions de certa importància sobre l'educació, els continguts de la mateixa, el com educar sobre aspectes no instrumentals ia qui correspon aquesta responsabilitat. Tradicionalment l'escola es responsabilitzava de manera explícita de proporcionar uns instruments útils per al coneixement i maneig de la realitat; la lectura, l'escriptura, la matemàtica, les ciències de la naturalesa o la història. Es considerava que l'educació, ser educat, era tasca de la família. Aquesta transmetia valors, normes, obligacions i prohibicions. Ensenyava el que era bo i el que era dolent. Però això es feia des de les relacions entre els seus membres, amb el premi o amb el càstig, amb l'amor o la por a perdre-ho. No era un assumpte tècnic o en tot cas la tècnica natural, es generava des d'un saber tradicional, el sentit comú i la intuïció dels pares. Aquests estimaven mes o menys, als seus fills des dels afectes o desafectes sorgits entre ells, per motius subjectius, per haver-los desitjat, per sentir-los continuadors de la seva estirp o pel que fos. Era un amor no programat, sentit com a natural, que es materialitzava en les cures que els pares procuraven als fills, i quan això era agafava aquests pares seles considerava desnaturalitzats.

En un món tecnificat tot pot ser construït si disposem de la tècnica adequada. Els educadors, els pedagogs, els psicòlegs i altres professionals afins som els cridats a exercir aquestes tècniques per aconseguir aquests efectes sobre els individus. Es consideren habilitats que poden desenvolupar-se si es disposa de la tècnica pertinent. Podem aconseguir ensinistrar els tímids perquè es socialitzin, o als pares perquè estimin als seus fills. Podem empeltar valors o podar sentiments inadequats.

Davant els nombrosos casos d'agressions sexuals, violència de gènere, actes xenòfobs o discriminatoris, moltes vegades exercits per joves o adolescents, s'obren qüestionaments sobre el paper de l'educació i l'escola en l'adquisició de valors com el respecte a la dona o al diferent.

Em sembla peguntas pertinents, però les respostes han es ser acords a la complexitat del problema. El respecte no pot ser un valor inculcat, conseqüència d'una campanya publicitària. El respecte sorgeix d'un procés de convivència on es puguin estendre llaços afectius, interessos comuns, i fer l'experiència de la diferència i de  l'hostilitat sense que aquestes ens destrueixin. La tècnica, per dir-ho d'aquesta manera, pot ser la de disposar un camp de joc on es pugui jugar l'amor i la confrontació perquè els conflictes puguin ser resolts en el debat, la discussió, l'escolta i en la construcció de la paraula pròpia com a arma d'aquest combat.

"Tristes armes si no són les paraules" ens recorda Miguel Hernandez.

Torno a la notícia amb la qual començament. M'assabento que les aules en què es va a ensenyar a tenir cura i donar amor estan "repartides pels barris i poblacions perifèriques mes castigades per la crisi". I em sorgeixen altres preguntes. És que els pobres no saben donar amor? Cal ensenyar i ensenyar-los a cuidar els seus fills? O és que el camp de les relacions familiars aquesta contaminat per l'angoixa davant la subsistència quotidiana, per la por a la pèrdua de l'habitatge o el treball, per horaris exhaustius, i per condicions laborals humiliants? Potser es tracti d'aconseguir unes condicions de vida en què sigui possible l'auto estima dels pares.