Brexit, o amb USA o UE

L'avís al Regne Unit l'inefable president Trump ha estat inequívoc: o amb nosaltres (USA) o amb ells (UE). Tal advertència arriba en un moment crític en les negociacions del Brexit. Després de mesos de tires i arronses -i d'interminables nits d'ganivetades fraternals en el si del Partit Conservador britànic- la premier May semblava haver aconseguit un acord en el si del seu govern per afrontar suaument la sortida britànica (cal recordar que a mitjanit del 29 de març de 2019, el Regne Unit abandonaria la UE).

Com és ben notori, tot l'esforç de l'executiu anglès s'ha concentrat en els aspectes econòmics i materials del divorci amb la UE. Poc -pràcticament res- s'ha parlat d'altres assumptes com els culturals o el sistema de valors comú que és fonament de l'Estat del Benestar, una invenció europea renovada i impulsada després de la Segona Guerra Mundial pel liberal anglès Lord Beveridge. L'afany de reduir les relacions socials a la comptabilitat material i econòmica de l'existència humana ha predominat per sobre de qualsevol altra consideració en aquest capítol de desencontres esquerps. Es dirà que, al cap i a la fi, money makes the world go round and round -els diners mouen al món-, una visió prevalent -i fins exclusiva- en el món que vivim i que la globalització ha emfatitzat fins al paroxisme.

Theresa May va aconseguir un consens de mínims en el si del seu executiu proposant un 'acord d'associació', el que implicaria que el Regne Unit, estant fora del mercat comú continental, s'integraria en una 'àrea de lliure comerç' que evitaria guerres mercantils indesitjades per tots. A més, en la proposta de May es contemplaven possibles contribucions econòmiques britàniques. Tot això afavoria la consecució d'una separació amistosa en comptes d'un divorci agre i destructiu. D'aquesta manera, per exemple, se superaria el problema de l'eliminació de la frontera física entre la República d'Irlanda i la britànica Irlanda del Nord. És aquest un assumpte no menor i d'especials implicacions polítiques donat el suport dels unionistes nord-irlandesos al govern conservador de May.

Tot just passades unes hores de l'anunci per part de la 'premier' de l'acord intern governamental, dos dels seus destacats membres van presentar la seva dimissió mostrant obertament la seva disconformitat. Es tracta de 'pesos pesants' dins el Tory Party: David Davies i Boris Johnson. El primer era responsable, precisament, de la cartera ministerial encarregada de les negociacions per a la sortida britànica de la UE. És un euroescèptic de llarga trajectòria i d'ideologia reaccionària expressada en el seu suport a la pena de mort i per la restricció de l'avortament, els tractaments de fertilitat, la recerca en embrions o els drets del col·lectiu LGTB. Poc ha heretat políticament del seu avi que va ser membre del Partit Comunista de Gran Bretanya.

Podrà estranyar que actuals polítics influents en altres latituds, com també és el cas de Matteo Salvini, el totpoderós ministre d'interior del govern italià acusat no només d'xenòfob sinó fins i tot de parafeixista, concorregués a les eleccions padanes de 1997 com a candidat de la llista Comunisti Padani (Comunistes padans). Potser en la cultura política espanyola semblants ziga-zagues ideològics i partidaris són menys freqüents, alguna cosa incardinat en el secular repudi de la gents hispanes cap als 'jaqueters'.

El segon dels dimissionaris, Boris Johnson, és conegut per la seva exquisida instrucció formal i per haver estat un alcalde de Londres que a pocs dels seus electors va deixar indiferents. En el gabinet de May ostentava l'important càrrec de ministre d'Afers Exteriors. Ha estat acusat en no poques ocasions d'anteposar la seva ambició personal per arribar a ser ell mateix 'premier' britànic a qualsevol altra convicció política. Ara és bastant probable que tracti de liderar els 'brexiters' romàntics del seu partit que prefereixen el divorci aspre i sense contemplacions en comptes d'intentar un acomodament amb la UE. El suport que li ha donat explícitament Trump és una invitació a prosseguir la seva pugna pel lideratge conservador i la seva eventual ascens al càrrec de primer ministre.

Apareix nítidament davant els ulls de propis i estranys la configuració de la Anglobalización segons les idees de Trump i els seus consellers àulics.

Apareix nítidament davant els ulls de propis i estranys la configuració de l'Anglobalització' segons les idees de Trump i els seus consellers àulics. L'aspiració no és altra que controlar el món financer i econòmic mundial. Precisament, la circumstància que el sector serveis, representatiu d'un 80% de l'economia britànica, estigués fora de l'acord proposat per May, ha augmentat les reticències d'aquells financers britànics que argumenten que la 'City' de Londres no necessita de la resta de Europa i que el Regne Unit pot optimitzar la seva posició financera mundial sense 'lligar-se' a altres socis europeus.

El discurs 'Anglobalització' de Trump, el qual ha insistit una i altra vegada en la seva prioritat per 'America First' -primer els Estats Units-, amagava una intenció per conformar la anglobalización com a objectiu final. Tot això persegueix apuntalar l'hegemonia internacional dels EUA, juntament amb el seu soci menor del Regne Unit, en la conducció dels afers econòmics internacionals. Es tracta d'una hegemonia estratègica que cerca l'establiment de nous acords comercials favorables als països de l'esfera d'influència anglo-nord-americana.

Poc importa en el moment present que les elits financeres i els gabinets d'estudis - think tanks - nord-americans i britànics d'orientació neoliberal, els quals van advocar en els darrers decennis pel funcionament sense traves dels mercats nacionals internacionals, callin ara abraçant implícitament la causa proteccionista. Els aparents beneficiaris de la 'Anglobalització' serien les dues grans places de les finances mundials: Wall Street i la 'City' londinenca.

El dilema per al Regne Unit es perfila a optar per una associació subordinada a la seva antiga colònia nord-americana o apostar per la incerta construcció al costat d'altres socis europeus de la Unió Europea. Els britànics preferirien mantenir la seva proverbial capacitat de negociació i assegurar la seva existència en un equidistant portaavions atlàntic - fortress Britain -, el qual es beneficiaria a la seva pròpia conveniència de les seves aliances a banda i banda de l'Atlàntic. No obstant això, segons Trump ha arribat el moment per al Regne Unit de renunciar als vells amors europeus. O amb mi o sense mi ...