La vergonya del Centre Gallec de Buenos Aires

Molts dels gallecs que encara quedem a peu tenim part de la nostra família dormint el seu somni etern al cementiri de la Chacarita o al de la Mar del Plata. Fugien de la misèria o la guerra i després deixaven que la vida se'ls fora anant dia a dia, any a any, en aquell país generós on tant van treballar i que els havia conquistat per sempre.

Puc recordar en aquesta història personal que tots tenim al meu avi, que va treballar sent molt jove a la rotativa de Clarín, i com va decidir tornar per casar-se amb la meva àvia paterna, i en els capvespres del Campo de la Compañía -on encara hi ha els escolapis, a Monforte de Lemos -, explicava les seves "gestes argentines" amb una gràcia inigualable per sorpresa dels seus contertulians i amics de tota una vida.

Un dels seus fills, Emilio, als 16 anys, encara un nen, es pujava a un vaixell i travessava el bassal on iniciaria una vida aventurera i fascinant que li va fer recórrer el món, conèixer a Eva Duarte i tornar en diverses ocasions a Galícia , per quedar-se finalment encallat en la seva segona pàtria, Argentina, ja molt a prop dels noranta anys.

Jo mateix, als 19 anys, vaig agafar un avió, després d'acabar els estudis, i me'n vaig anar a conèixer aquest immens país en què als espanyols se'ls deia simplement gallecs, que en la meva infància futbolera ens havia enviat al millor futbolista de la història, un tipus anomenat Alfredo Di Stefano. Tal com m'esperava em vaig enamorar perdudament de Buenos Aires i sobretot d'una forma d'entendre la vida que mai he sabut trobar en un altre lloc del món per molt que he viatjat.

Quan vaig arribar, el meu propi oncle que em va acollir com a aquest fill que mai va tenir, em va explicar moltes i velles històries de l'emigració i de la terra que l'havia acollit, on va haver de treballar dur i passar privacions. Ell Oncle Emili, en aquell temps, vivia a la de Buenos Aires carrer Hipólito Irigoyen, la mateixa rua en la qual El Centre Gallec havia instal·lat la seva seu a 1912, edifici que cinc anys més tard abandonaria per anar-se a la ja històrica del Carrer Belgrano, que com els explica Galiciapress, va haver de vendre perquè aquesta històrica institució no desaparegui definitivament.

Perquè els més joves sàpiguen, hi va haver un temps en què els milers de gallecs que fugien de la fam a Galícia i deixaven aquí a les "vídues de vius" que tan bé va saber plorar Rosalia, o aquells altres milers que van escapar del feixisme després de la Guerra Civil, van tenir al Centre Gallec de Buenos Aires casa que els donava assistència mèdica, els ensenyava a molts d'ells a llegir i escriure, i en "A longa Noite de Pedra" que va versar Celso Emilio Ferreiro es convertiria en "estadullo carreterio" de Cabanillas que no li va tenir por al fusell franquista.

Allí va estar Castelao, allà va morir envoltat d'una de les biblioteques més excelses que posseeix una intuïció gallega a tot el món, inclosa la pròpia Galícia. De la pinacoteca em va parlar moltes vegades al nostre cafès santiagueses un vell i estimat mestre de tots, Isaac Diaz Pardo, que enyorava el Buenos Aires en el qual també va conviure amb el seu inseparable Lois Seoane ion va parir el Laboratorio de Formas, que després aquí es va convertir en el Sargadelos que tants disgustos li va donar al final dels seus dies.

Avui sabem que el Centre Gallec que va néixer de l'emoció per l'Alborada i la mort de Pascual Veiga, s'extingeix, malferit,  per la mala praxi política dels governants de la Xunta, una cosa per a mi inconcebible, i com no, per la inacció dels diferents governs d'Espanya, als que els nostres avantpassats els importen el mateix que les dones i homes de la Galícia actual. Un exemple senzill i actual? Molts Ministres i Ministres gallecs a Foment i dos resultats funestos: Angrois i l'AVE que mai arriba.

La història col·loca a cadascú al seu lloc. D'aquí a uns anys, quan una periodista gallega bussegi a les hemeroteques digitals trobarà segurament dues coses. Una, que un Diari gallec anomenat Galiciapress en aquest setembre de tesis doctorals i procés català va fer una clara denúncia del que està passant al Centre Gallec de Buenos Aires, en un intent desesperat de salvar-li la vida. I dos, que els polítics de San Caetano, amb el seu President al capdavant, s'ho van mirar amb indissimulada suficiència, com el pont de Ferro d'Os Peares al que al final van rejovenir pintant d'un sorprenent i cridaner color blau. Tecnologia punta pagada per la Diputació d'Ourense, que és el meu poble, escolti.

Manda carallo!

Article original publicat a galiciapress.es