Ciutadans versus UCD

La història, al nostre país, sempre es repeteix, però, per desgràcia per a martiri dels seus habitants. Sembla com si haguéssim trepitjat merda, i perdoneu la parauleta no podem evitar-ho.

Va passar en les primeres eleccions democràtiques i ha tornat a passar, ara mateix, també quan encara no hem començat a vacunar massivament i seguim enterrant els morts que el coronavirus ens deixa a les nostres residències, als hospitals i fins a casa nostra. Res sembla aturar a un altre enemic molt més perillós: l'ambició política, que no atén més que a la "desraó" d'estat i a la falta d'ètica, un dels principis bàsics de la condició humana.

Adolfo Suárez al Congrés - Viquipèdia

El 15 de juny de 1977 l'Espanya de la Transició va anar a votar per primera vegada a les urnes parlamentàries triant a Adolfo Suarez com a President de Govern. El seu carisma personal el va portar a obtenir 163 escons, però no la majoria absoluta, mentre que a la seva dreta l'Aliança Popular de Manuel Fraga i els seus set magnífics de la forgiana "Afananza Pandillar" es quedava encallada en 16 escassos diputats que, en aquell temps , deixaven a l'Antic règim en el més espantós dels ridículs.

El que va succeir després és de tots coneguts. A Suarez el van treure del poder a improperis els seus propis diputats. A la família democristiana li va correspondre el trist paper de ser l'aglutinador de dissidència que el va portar a la dimissió. I també va ajudar decisivament a un cop d'estat de la ultradreta que, acompanyada per poders fàctics i econòmics encara ocults, gairebé tomba a la jove democràcia espanyola que amb prou feines va poder recuperar-se de tan tremenda patacada. Així, van deixar llest per al seu comiat i tancament al primer gran partit de centre que ha existit al nostre país. En aquell moment Aliança Popular, per primera vegada es va menjar als diputats centristes. I és clar, com a justa recompensa els electors espanyols - aprenguin d'això els actuals polítics - esborrar també de mapa a la incipient Democràcia espanyola traïdora Suarez.

I la història va continuar amb els 14 anys de governs Socialistes presidits per Felipe González. A la sisena legislatura arriba al Poder Jose Maria Aznar, un altre dels fills polítics de Fraga, qui culmina la desafecció forçada dels últims centristes i accedeix a el poder deixant al lleó gallec a l'esquena perquè acabi la seva llarguíssima carrera política en aquesta la seva Galícia natal, on sí aconsegueix per fi guanyar per majoria absoluta la Presidència de la Xunta. Va eliminar de pas als incipients partits autonomistes gallecs tipus Coalició Galega i PNG que desapareixen de l'hemicicle arrossegats pel cicló de Vilalba que va enterrar, d'una sola tacada, l'incipient nacionalisme moderat gallec.

Així que avui, contemplant les accions del PP de Casado i el llança ossos Egea - campió, gran campió - a Múrcia i Madrid és com si tornéssim al passat no tan llunyà en què els Alzaga, Cisneros o Rodríguez de Miñón van complir amb el seu paper destructor de les files ucedistas. Com ara, altres de menor vàlua política i intel·lectual han fet contra Ciutadans, deixant al partit del traïdor Ribera tremolant davant del que se'ls ve a sobre sobretot en les eleccions de Madrid.

'Ho han tornat a fer', es podria dir resumint el que està passant amb la lluita pel poder a Espanya, en la qual ja definitivament calgui entonar el mea culpa de tots els electors, per saber crear però no conservar un partit frontissa de centre. Com bé indica en el seu últim llibre el nostre col·lega Zarzalejos, va tenir la seva oportunitat estabilitzadora recentment, però es va perdre per la supèrbia d'un incompetent anomenat Albert Ribera qui també ha traït als seus electors per defensar els interessos del bufet pròxim al PP en què es guanya molt bé la vida, mentre li sobrevé una nova oportunitat de pujar al Poder amb majúscules.

Pobre Espanya, que mala sang tenen alguns dels teus polítics! Per cert, Senyora Ayuso, Espanya no li ha d'agrair res perquè Pablo Iglesias abandoni la Moncloa, especialment perque aquestes eleccions són el preàmbul de la lluita pel poder entre blaus i vermells. Això és una desgràcia i molts de nosaltres ja sabem com acaben aquestes coses.

Tant de bo, encara que sigui amb un grup minoritari, els centristes de ciutadans aconsegueixin mantenir una parcel·la de poder, perquè això indicaria que encara hi ha esperança que salvem la moderació política i l'eficàcia que un partit frontissa ens pot oferir. Aprenent dels seus errors, el partit de Arrimadas encara pot aspirar a moderar aquest tarannà rupturista i per tant destructiu que tant li agrada a la dreta històrica i als populismes d'esquerres. Paraula de periodista.