​El dilema institucional d’Andorra

La contradicció entre lògica judicial i la figura d'un dels caps d'Esat creix amb el pas del temps. La despenalització de l'avortament, com a l'immensa majoria dels Estats europeus implicaria la renúncia automàtica del Copríncep episcopal, qualsevol que sigui mentre no es produeixi un (ben poc previsible) canvi radical de les directrius vaticanes.

L'asimetria dels coprincipats, entre un president de república i un eclesiàstic, ha estat sempre molt valorada per la ciutadania de l'estat pirinenc. No només per l'evidència destacada per l'expresident Pujol a un pregó de festes de la Seu, que sense mandatari bisbe, Andorra no existiria, com ja no existeixen amb personalitat política pròpia els comtats originaris d'Urgell i de Foix.

Els moviments en favor de la substitució del bisbe pel rei d'Espanya, amb suport d'una minoria andorrana, va fracassar en el debat de la Carta Magna del 93, per por, no tan absurda, a un acord hispano-francés que annexionés el territori andorrà a un dels dos, o que se'l repartissin.

Aquesta –simple sensació o realitat- que el doble coprincipat actual garanteix la perdurable independència del país, com gairebé tot, té un preu: el bisbe de la Seu, per propi convenciment i per obediència al vaticà, no pot tenir el màxim càrrec institucional d'un país on estigui permès l'avortament, més que sigui indirectament, per despenalització, i sense excepcions.

La reivindicació de suprimir del codi penal la interrupció voluntària de l'embaràs –fins ara penada fins amb res dos anys i mitg de presó per a la dona-, no només ha estat iniciativa feminista, sinó majoritària en el conjunt de la societat. Es va presentar una iniciativa legislativa popular, que el Consell general (parlament) va rebutjar.

La solució provisional però permanent ha estat la hipocresia pública, amb un variat de "fer l'andorrà" que és ignorar els viatges de dones als estats veïns per avortar sense conseqüències penals. Cada any, el departament de Salut de la Generalitat facilita l'estadística de les qui han triat aquesta sortida. L'any passat van ser 107 dones, amb relatives sorpreses en les característiques de les pacients: la majoria eren assalariades, d'una franja d'edat entre els 35 i els 39 anys, solteres (tot i que amb un 21,5 per cent de casades) i vora el 53 % amb estudis mitjans o superior. Aquestes dades complementàries desmenteixen la idea de les adolescents i joves embarassades per ignorància dels mètodes anticonceptius.

Cal afegir a aquestes dades són només dels centres públics catalans, i no es té constància dels casos en centres privats, ni tampoc facilita estadístiques la sanitat francesa, el que fa intuir que les xifres reals seran bastant més altes.

L'exigència de la despenalització de l'avortament va pujant de graus. Durant les recents festes majors de setembre a la Seu d'Urgell , i en un dels concerts més concorreguts, dues dones van pujar a l'escenari amb una pancarta i entre el públic es va cremar una fotografia del copríncep episcopal andorrà. Actes sense conseqüències penals possibles en territori espanyol, amb els antecedents coneguts, per molt que s'hagi manifestat indignació a l'altra banda de la frontera.

I la lluita continua, amb mostres de solidaritat per part d'entitats feministes espanyoles i de l'Amèrica llatina, i Stop Violències ha convocat un seguit d'actes: el dia 27 vinent una videoconferència d'activistes de l'Argentina, on l'avortament continua estant delicte; el dia següent, una altra xerrada amb el títol: "Andorra i la doble moral, avortament sí... però fora de casa" i finalment, el dissabte 29 manifestació al centre d'Andorra la Vella.

No sembla que el resultat de les eleccions legislatives, a la primavera vinent, vagi a canviar l'estat de la qüestió, sigui quina sigui la força guanyadora el govern resultant. I així el dilema i la paradoxa, la hipocresia política (que no és en cap cas exclusiva d'aquesta valls pirinenques) haurà de continuar mentre no cedeixi el Vaticà perquè ho pugui fer el bisbe, o es canviï la Constitució del 93 per substituir el coprincipat eclesiàstic o tots dos, per donar pas a una república andorrana, que ja comencen a reclamar alguns grups, a hores d'ara molt minoritaris.