Amb l’església… La Seu, Andorra i Lleida

El Sant Hospital de la Seu d’Urgell ja no será sant en un sentit estricte. El Bisbat ha anunciat la seva retirada del patronat, perquè el centre ha decidit crear un servei d’avortament. El Bisbe i Copríncep d’Andorra, com el seu predecesor i “pare” de la vigent constitució andorrana han anunciat reiteradament que si la legislació del Princcipat pirinenc inclou una despenalització de la interrupció voluntària de lembaràs, qualsevol que sigui l’abast, haurà de renunciar al càrrec de Cap d’Estat.

Sant Hospital de la Seu d'Urgell - GOOGLE MAPS

És evident que un servei d’avortament a les portes del país portaría una facilitat més gran a les desenes de dones veïnes d’Andorra que cada any anaven (i segurament continúen anant) a Barcelona per lliurar-se d’una maternitat indesitjada. Abans es publicava la quantitat d’aquests casos, facilitada per Salut de la Generalitat i per això podem dir que eren desenes, tot i que darrerament s’ha deixat de fer pública la dada.

Aquesta noticia coincideix als mitjans andorrans amb la que indica que França ha demanat oficialment la despenalització d’aquests actes mèdics. Es tracta, a la fi, d’una reivindicació de la societat andorrana, no només de la població femenina, que els polítics, molt majoritàriament, es resisteixen a adoptar per no trasbalsar els fonaments d’un sistema que ha garantit la independència sobirana del Principat durant més de vuit segles. Potser la solució arribaria amb la substitució del paraigua del Vaticà pel de la Unió Europea, quan culmini la negociació encetada del tractat d’associació andorrà amb la UE.

Davant les més que probables conseqüències de la fi del Coprincipat, el govern nacional aplica i amplia diverses mesures indirectes d’ajut a les dones que es veuen abocades a l’avortament, com ara ampliació de la subvenció de la Seguretat Social a la resta d’actes mèdics –necessàriament a l’estranger- relacionats o, més recentment, quan s’ha aprovat la distribució gratuïta a les farmàcies de la “píndola de l’endemà”

Es redueix així el problema a la pràctica d’una “doble moral”: no hi ha despenalització, però tampoc persecució del “delicte”, reduït en casos inevitables a condemnes mínimes al Codi vigent, especialment a les dones afectades per la intervenció si fos en territori nacional.

Paral·lelament al canvi d’”estatus” de l’Hospital de la Seu arriben més notícies que reincideixen en la treta de fons del museu diocesá de Lleida, en favor del bisbat de Barbastre-Osca.

Fonts lleidatanes insisteixen una i una altra vegada que la gran majoria d’aquests fons van ser comprats i pagats pel bisbe Josep Messeguer al llarg del segle XIX, per tal d’evitar-ne la destrucció, conseqüent a la degradació per falta de cura, o a la desaparició, per compra d’antiquaris, especuladors amb clients privats, o trasllat a d’altres institucions com ara el MNAC de Barcelona, que amb el pretext de la bona conservació manté obres del romànic d’arreu del Pirineu, Andorra inclosa.

Ni l’argument de la compra ha impedit les sentències dels tribunals, també civils, contra el principi cultural de mantenir la unitat de les col·lecions museístiques, I la rel de tot plegat és una decisió prèvia del Vaticà, atenent la demanda espanyola.

Va ser durant el mandat del Papa polonés, Joan Pau II, quan la màxima autoritat eclesial va decidir treure del bisbat de Lleida`una part de les parròquies que durant segles havia conservat com a propies: les de l’anomenada “franja de Ponent”, territoris administrativament de l’Aragó, però al llindar de Catalunya i de parla catalana conservada contra totes les dificultats, com demostra sempre Josep Anton Duran i Lleida.

Amb aquell pontificat coincideix la figura de l’arquebisbe-cardenal de Madrid i primat espanyol Rouco Varela, de conegudes tendències ultraconservadores i “patriòtiques espanyoles. En el fons semblava que l’objectiu de la reforma del mapa eclesiàstic peninsular era asimilar-lo al polític per “províncies”, sense pensar, o potser a consciencia dels “efectes col·laterals”.

D’altres observadors destaquen que ben a prop de Barbastre i d’Osca, en els límits del seu bisbat, hi ha Torreciudad, el santuari de l’Opus Dei i la coincidencia geogràfica amb els orígens de Sant Jose María Escrivà de Balaguer.

Amb tot plegat, ve a demostrar-se la plena vigencia de la reacció del Quixot i el comentari a l’escuder Sanç a la vista d’una esglèsia.