Brasil, separar el que és econòmic del que és social

Tot apunta a una victòria de Jair Bolsonaro en la segona i definitiva volta de les eleccions presidencials al Brasil. Els sondejos assenyalen el seu folgat triomf amb un suport superior al 55% dels vots. Semblant inevitabilitat electoral serà posada a prova amb la desitjable mobilització del vot popular i empobrit, alguns dels sectors han estat influïts per les propostes de darwinisme social afavorit pel populista racista de dretes. Aquests desheretats han estat convençuts que, per exemple, matant els delinqüents violents o persistint en la polítiques de marginació de les dones els problemes estructurals del gran país sud-americà s'arreglaran 'ipso facto'.

És inqüestionable que després dels anys de govern del PT (Partit dos Trabalhadores), liderats per Lula i Dilma Rousseff, s'ha propagat la desil·lusió en àmplies capes de la societat brasilera exposades al massatge mediàtic d'unes elits que temen una reducció de la desigualtat en un dels països més desiguals de l'OCDE. Aquestes classes mitjanes benestants tenen por per un repartiment més equitatiu dels recursos d'un Estat explotador de la misèria de tants brasilers pobres. I acusen els 'petistes' de Lula d'una corrupció que, però, és generalitzada i permea tots els estaments i partits nacionals i regionals al Brasil. I cert és que bona part dels desitjos de reforma que personificaven els representants institucionals del PT en li federació brasilera es van diluir en conductes com les d'altres partits de l''establishment', prioritzant les lluites per mantenir les seves posicions d'influència i poder en comptes de aprofundir en l'aplicació de programes de canvi real per un Brasil més just.

L'odi antipetista representat per Bolsonaro ha estat eficaç en demonitzar el partit de Lula ia tot allò que els seus governs melifluament socialdemòcrates representaven.

A pocs d'ells sembla importar-li la sort que correran en el futur els perceptors del programa Borsa Família, una política pergeñado pel president Fernando Henrique Cardoso, i implementada amb decisió pels governs del PT. Recordem que Borsa Família és un programa federal de transferència de rendes que ajuda a aquelles llars en situacions de pobresa absoluta i la percepció queda condicionada al fet que les famílies asseguren que els menors siguin vacunats i assisteixin regularment a l'escola.

En 2013 i amb Dilma Rousseff com a presidenta del Brasil, al voltant de 55 milions de persones (uns 12 milions de famílies) es beneficiaven de Borsa Família, representant aproximadament un quarta de la població total brasilera. Alguns lectors podrien pensar que aquesta despesa social era excessivament onerós per a les arques púbiques brasileres. En realitat representava en aquell temps un 0,5% del PIB total del Brasil.

BORSA FAMÍLIA

El redactor d'aquestes línies ha participat durant els últims lustres en diverses reunions científiques en què el programa Borsa Família ha galvanitzat als estudiosos de les polítiques socials que fa al seu impacte en la reducció de la pobresa absoluta, una cosa que va aconseguir gairebé a la meitat dels necessitats brasilers en el seu primer decenni de funcionament. El programa ha tingut un efecte de contagi i s'inscriu en el context d'altres polítiques de transferències de rendes condicionades (PTC) de la regió centre i sud-americana (Ex. Caps i caps de llar argentí, Xile Solidari, Juancito Pinto bolivià, Oportunitats mexicà o Famílies en Acció colombià, per citar alguns d'ells).

Segons la base de dades de la prestigiosa CEPAL, el 2010 els PTC operaven en 18 països de la regió i beneficiaven més de 25 milions de famílies (al voltant de 113 milions de persones), és a dir, el 19% de la població d'Amèrica Llatina i el Carib, a un cost que rondava el 0,4% del PIB regional.

Abans del la batalla electoral, Bolsonaro va dir que caldria efectuar canvis profunds en Borsa Família. Dies abans de la decisiva segona volta, i per tal d'atreure el favor de molts electors a l'empobrit nord-est brasiler, es va retractar afirmant que mantindria el programa. Jutgin vostès la versemblança de tals intencions provinents d'un nostàlgic de la dictadura brasilera que va postrar al Brasil durant el període 1964-1985.

En la seva recent visita a Espanya el president xilè, Sebastián Piñera, declarava que en l'econòmic Bolsonaro apuntava en la bona direcció, separant el social de tal apreciació. Tal separació és intrínsecament espúria. En els temps que corren tot l'econòmic és social, i viceversa. El credo neoliberal ha insistit com martell piló que cada ciutadà ha de buscar-se el benestar social pel seu compte. Els negocis no haurien ocupar-se de tals foteses col·laterals. Resulta que semblant fal·làcia de divisió entre l'econòmic i el social és també patrocinada per Paulo Guedes, el conseller àulic de Bolsonaro.

PENSIONS

Guedes proposa, per exemple, reformar les pensions canviant el sistema actual de repartiment (que distribueix les pensions amb el que s'ingressa per les cotitzacions dels treballadors actius) per un de capitalització (cada treballador estalviaria, i invertiria en borsa, per obtenir eventualment la seva pròpia pensió). Però no explica amb quins recursos faria aquesta transició. Els sona a vostès semblant cantarella, ja assajada desastrosament en el Xile amb les receptes dels anomenats Chicago Boys?

És precisament l'íntima comunió entre el social i l'econòmic la legitimadora del nostre legitimat Model Social Europeu.

Aquest, emparedat entre les alternatives de la remercantilització individualista anglo-nord-americana i el 'dúmping' social de les anomenades economies emergents, es debat pugnant per la supervivència del seu emblema institucional per excel·lència: l'Estat del Benestar.

Fa uns dies el preclar científic social, Manuel Castells, feia una crida als intel·lectuals de tot el món perquè militessin activament contra l'elecció de Bolsonaro com a president de Brasil. Només cal esperar que, de la mateixa manera, com va passar amb el referèndum del Brexit o l'elecció de Trump, els capritxosos fats de les consultes polítiques donin la volta als vaticinis del que sembla una victòria imparable del reaccionarisme infame al subcontinent llatinoamericà.