Comín i Puigdemont, dos polítics en caiguda lliure

Hi ha persones que no ho poden evitar, o com diu un refrany popular, "la cabra sempre tira a la muntanya". Aquesta dita popular es pot aplicar al fugit Toni Comín, al qual se li imputa l'etiqueta de ser un dels polítics catalans joves que més ha canviat d'ideologia, o el que és el mateix, de partit polític. Tot això ho ha fet amb aquesta cara de místic que no ha trencat un plat en la seva vida.

De la seva marxa del PSC, per quedar-se sense "feina", se les va enginyar per acostar-se a ERC, on gràcies a les seves habilitats, va aconseguir que li nomenessin conseller de Sanitat. Era l'esperança de dels republicans per donar-li un canvi a la sanitat catalana després dels desastres de Boi Ruiz, però va aconseguir tirar-se a sobre a bona part del sector.

Després dels successos per tots coneguts, va decidir formar part de la comitiva de consellers que van agafar les de Villadiego. Bastants dirigents dels republicans no van entendre la seva decisió, però van guardar les aparences. Amb la mateixa velocitat que s'anava acostant a Puigdemont, feia el contrari amb Junqueras. La distància amb el partit que l'havia acollit ha estat cada vegada més gran. La impressió és que atenia més les indicacions de  l'expresident que els suggeriments que li arribaven des de Barcelona. La corda que el lligava a ERC s'ha trencat fa ja força temps. No cal que es digui, es veu molt a les clares. La veritat és que Puigdemont ho està utilitzant i quan no li serveixi, farà com se sol fer amb els mocadors de paper ...

Comín necessita no quedar-se sol en un record, per això, s'esforça a ser present, les vegades que calgui, en els mitjans de comunicació, buscant qualsevol excusa.

Ara critica l'estratègia d'ERC, dins de la campanya dissenyada pel propi Puigdemont per desprestigiar els republicans que segons les enquestes pot donar el sorpasso als exconvergents i els seus satèl·lits.

Puigdemont pretén deixar com a traïdors als seus encara socis de govern, si amb això surt el beneficiat. De què?, es preguntaran. El fugit es troba en una situació de gelosia tal que pot interpretar-se com "si jo no sóc el president, tampoc ho seran els d'ERC". És tal l'ofuscació que té, que ningú aconsegueix fer-lo entrar en raó, per a desesperació d'una bona part de l'exconvergència. A més, Torra només obeeix Puigdemont, és el seu mentor i el seu guia polític. Farà el que ell li demani, sense mesurar les conseqüències. Aquesta abduït pel de Waterloo.

Junqueras està marcant les línies del seu partit i sap que les coses s'aconsegueixen amb temps. Sap que ha de tenir paciència i no prémer l'accelerador que només porta a la confrontació.

Aquesta actitud ho fa, des de l'autoritat que li atorga el haver-se quedat a Catalunya, ser un valor polític indiscutible en aquests moments on l'independentisme està tan dividit i el seu full de ruta per a alguns segueix sent inamovible, per desgràcia.

Comín utilitzeu els seus últims cartutxos a Brussel·les. Sap que només li queda, políticament parlant, Puigdemont, cosa que no és una garantia de futur. Quina serà la seva penúltima actuació? És impredictible.