Rebels amb causa

Per imperi de la natura, pocs recordaran aquella obra de Nicholas Ray amb el títol espanyol de 'Rebelde sin causa', amb protagonistes malaguanyats prematurament: James Dean i Nathalie Wood.

Fa mesos hem escoltat i llegit reiteradament la qualificació de rebels als dirigents sobiranistes catalans processats. O sigui que aquests sí que tenen causa. I no per convenciment que tinguessin tota la raó en l’intent independentista ni mancats de greus errades en les accions concretes per assolir-lo, com tampoc no han estat els governs espanyols, especialment del PP en la darrer dècada.

Aquests són suposats rebels amb causa, en tant que estan encausats. Tot i que cada vegada són més les veus de prestigi que rebutgen les qualificacions de rebel·lió i de sedició que la fiscalia de l’Estat i el jutge Llarena s’entesten a mantenir, ara com ara, per a l’hora del judici que sembla tenir poc de final, amb els anunciats recursos al Constitucional i al Tribunal d’Estrasburg, on podria culminar el ridícul continuat de la judicatura estatal, amb precedents de condemnes en aquella instància europea per manca de respecte a drets humans.

Tribunals de la República Federal Alemanya, de Suïssa, de Bèlgica i d’Escòcia ja van manifestar que no procedien les extradicions dels refugiats en aquests països, perquè no trobaven aplicables les figures penals argumentades per reclamar-los/es. I el magistrat instructor ha renunciat a les demandes corresponents de repatriació, per tal de mantenir la possibilitat d’aplicar-los, un cop retornats, les penes màximes.

Amb el pas del temps, cada vegada més juristes espanyols, i més polítics i ex polítics han declarat públicament (molts més ho han fet i ho fan en privat) que en les actuacions dels governants de la Generalitat i dels Jordis, presidents d’entitats cíviques, no hi ha cap aixecament armat com perquè els puguin considerar rebels o sediciosos en termes legals.

Per si faltava algú, l’ex president del Suprem, del Constitucional i del Consell Superior del Poder Judicial, Pascual Sala, compareixia a la ràdio per insistir que, com a molt, Puigdemont, Junqueras i la resta podrien ser acusats amb indicis raonables de desobediència, desordres públics i malversació. Tot i que d’aquesta darrera figura semblava salvar-los el mateix ex ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, quan va assegurar públicament que de la Generalitat no es va invertir "ni un euro" públic per finançar l’1-O.

Amb aquesta opinió generalitzada es fa encara més difícil e justificar l’empresonament preventiu, alguns ja amb un any complert, dels encausats que no van fugir a temps.

Fins i tot a l’Andorra de govern prudent i neutral per lògica diplomàtica, el Raonador del ciutadà (equivalent al Síndic de greuges i el Defensor del poble) responia en una entrevista que la qüestió catalana "no és només un afer polític, sinó també de drets humans. I no afegiré ni una paraula més".

La història recorda que, en un exercici de cinisme absolut, els consells de guerra sumaríssims del franquisme van condemnar i fer afusellar, per "rebel·lió armada" milers de militars i polítics fidels al govern legítim de la República, president Companys inclòs.

Després de tant ridícul internacional de la judicatura espanyola –i dels paperasos dels ministres d’Exteriors, també de Borrell, només faltava a la cimera de la judicatura espanyola la "reconsideració" de la sentència sobre la càrrega dels impostos als tràmits de les hipoteques, mesura frontalment criticada per altres ex alts càrrecs de l’àmbit judicial i per la mateixa ministra de Defensa i ex magistrada Margarita Robles.

Fa ja prou d’anys perquè també ho recorden pocs, l’exalcalde andalusista de Xerès Pedro Pacheco ja va dir que, a Espanya, "la justícia és un cachondeo", i se’n va sortir prou bé de les querelles. Segurament millor que si ho hagués dit ara, en veure les condemnes a presó per lletres de suposades cançons.