Agonitza realment Espanya? (1)

Fernando Caro ha publicat recentment al seu interessant bloc un article ("L'Agonia d'Espanya"), que no té pèrdua. En forçada síntesi, i si no vaig entendre malament, les principals causes serien el separatisme i la corrupció/cleptocràcia. No seré jo qui li desautoritzi però, encara que el terreny de la conjectura és relliscós, voldria suggerir una altra línia. Reconeixeré, per començar, que la clarividència d'Ortega i Gasset segueix sent, per a mi, font principal.

Quan hi ha problemes seriosos, el més lògic sembla localitzar una o dues grans causes, siguin aquestes dues o altres, per explicar-ho tot a partir d'aquí. Però la vida no és lògica, i aquests problemes tenen moltes causes, i encara que potser no les captem totes, hem de tenir la ment oberta i buscar les moltes causes en molts llocs. Això succeeix a Espanya avui, i aquí ho reflectirem (si podem).

Jo diria que Espanya no està en agonia sinó més aviat que, en sentit propi, no existiria ja, o només malament (admeto exagerar una mica; moderin vostès); i això per raons diferents del binomi separatisme-cleptocràcia, els quals sens dubte poden danyar-la, poden reduir-la (Espanya ja va ser retallada en el passat), però no aniquilar-la. Alemanya és avui molt menor que en el seu dia l'Imperi Alemany; Àustria, menor encara. Aquest "land alemany del sud, boig per parlar anglès", com ironitzen alguns (hi ha qui l'anomena "Expaña", per distingir), potser ja no sigui veritablement Espanya; i aquest problema no s'arreglaria ni encara que tot Catalunya fes de dia matí madridista.

Així que, mentre discutim sobre separatisme i corrupció, l'altra agonia (o malaltia) segueix la seva marxa. Què agonia, i què marxa? Doncs, per començar, i responent amb una altra pregunta com bon galaic: quin percentatge de població viu en la meitat del territori, el "cor d'Espanya" (Castelles, Aragó, Extremadura)? Com el 14,5%, i disminuint. Quanta gent jove viu aquí? Imaginin. ¿I quina part del PIB sumen totes elles juntes? Com el 13%. Quin futur els espera (pregunta extensible a Galícia, Astúries o Cantàbria)? Per exemple, Lleó ha desaparegut, fins i tot legalment, i camina cap a l'invisible en l'educació i els mitjans. ¿I l'orgullosa Astúries, abans rica; "Astúries és Espanya, i la resta, terreny conquerit als moros"? Sona molt bé, però quant li importa això a l'Espanya actual, i especialment a Madrid, i especialment a la Llotja del Bernabéu, que, segons diuen, no sap si hi ha "vida més enllà de la M30". Si Espanya deixa pansir als seus primers regnes -Astúries i Lleó, deu d'Espanya-, si abandona a la seva sort al "cor d'Espanya" -i tot això sense immutar-se, doncs Madrid segueix creixent-, treguin els patriotes espanyols conclusions. El 1,6% del territori -Madrid-, s'encamina al 20% del PIB espanyol i al 13% de la població; i de població jove, molt més. El seu PIB per càpita és com el doble d'Extremadura. La renda disponible a Pozuelo són uns 53.400€, més de cinc vegades superior al rural d'Extremadura, i augmentant; una distància més sud-americana que europea. Si els extremenys (o altres) segueixen pensant que el seu problema és Catalunya, i que l'únic que cal fer és fer pinya amb banderes espanyoles, endavant. Al final, i tot i jutjada amb criteris "espanyolistes", resulta que Espanya 2.0, o Expaña, o Espanya-Madrid, o com vulguin, es comporta de manera anti-espanyola en els fets. (No se sorprenguin: alguna cosa així ve succeint, de tant en tant, des dels Borbons).

Per rastrejar la real o suposada agonia, canviem ara de tema, ja que el problema té moltes cares. Què queda de l'antropologia i cultura espanyoles? Doncs el que quedi a Colòmbia, Mèxic o Perú; no gaire més. Qui va fer d'Espanya un ramat submís i acrític: el separatisme i la corrupció? no; el "Establishment", la sucursal espanyola està, bàsicament, a Madrid. ¿I què es va fer de les costums espanyoles, les amistats espanyoles o les famílies espanyoles? Què queda de l'educació espanyola i les universitats espanyoles, després de la anglosaxonització acadèmica, versió cutre, de Bolonya? Fins a la cervantina paraula "llicenciat" ha cedit el pas al bolonyès "graduat". I qui ha sacrificat tot això? Només hi ha una resposta: els successius governs centrals.