Jutges i política: Siguem realistes

No és la primera vegada que esmento per escrit les cites que segueixen, però com crec que vénen molt al cas, no em resisteixo a incloure-les una altra vegada més. En la novel·la 'Segrestat', de R.L. Stevenson, en plenes guerres escoceses del segle XVIII, el 'Lord Advocate' (càrrec més alt en la seva categoria a Escòcia), diu obertament al protagonista, el jacobita David Balfour: "Aquest és un cas polític, sí, senyor Balfour". I una mica més endavant, continua: un cas polític "ha de tractar-se d'una manera molt diferent a un cas merament criminal", així que, en aquest cas, "atenc primer al meu deure polític, i només després al meu deure judicial". I a 'Catriona', també de Stevenson i ambientada en les mateixes guerres, el fiscal general diu amb no menys claredat al rebel jacobita Stewart: "Si en aquesta rebel·lió haguéssiu guanyat vosaltres, podríeu estar dictant la llei on ara rebeu seva sentència".

Sense ficar-nos ara en majors profunditats, és clar que no cal una tesi doctoral per constatar que la vida política moltes vegades ha estat així.

Amb la perspectiva que ens dóna el temps, oi que a ningú se li passa avui que la independència de Mèxic o l'Argentina va haver d'haver estat sotmesa, al seu dia, a la judicatura de l'època, per jutjar Bolívar i altres independentistes segons la legislació espanyola vigent, que per descomptat no contemplava l'autodeterminació? Els famosos alliberadors hispanoamericans, que avui tenen estàtues en els seus països, amb la llei llavors vigent a la mà, podrien tranquil·lament ser enviats a la presó o a l'execució. I el que ells van fer sí que va ser rebel·lió, sedició i guerra, però... no van perdre la guerra.

Com molts juristes, estic veient en directe aquests dies algunes sessions del "judici del procés". I he de dir que el Tribunal Suprem té tot el respecte i l'estimació d'aquest humil jurista, que no pretén donar-li classes de res, i que fins i tot -cal afegir-, si es veiés forçat a triar, possiblement salvés al Suprem abans que el Constitucional , que és menys imprescindible. Així que no part de cap postura contrària al judicialisme ni a aquest alt tribunal; tot el contrari. Però en la meva humilíssima opinió, davant un cas així, el millor que pot fer un òrgan dedicat a la "iurisdictio" i l'"adiudicatio" -o sigui, un òrgan no dedicat a "policy implementing" - és ... treure's del mig, per activa o per passiva, directament o indirectament, dilatant les coses, fent amb el cas un arabesc lateral percutiente o com doni lloc. Problemes polítics reclamen remeis polítics, i tots els jutges farien un favor a tota la societat si s'auto-despolititzessin en el possible i si tornessin la pilota (en aquest cas, més aviat patata ardent) al camp dels generadors del problema, els polítics .

El positivisme jurídic espanyol actual, en presentar el problema com una qüestió legal, amb la seva revestiment de lleis i procediments judicials, tendeix a confondre'ns, com si les etiquetes i vestidures canviessin la naturalesa de les coses. Tot i ser jurista, i res desavisat, així pretendre enfocar Mariano Rajoy: més o menys com un conflicte contenciós-administratiu. Els resultats -Càrregues policials, jutges belgues i altres- són de tots coneguts; "Res ipsaloquitur".

Amb la perspectiva de més d'un any, considerem un altre exemple; aquest pres del també inacabable Brexit. De què va servir -excepte per complicar les coses encara més- que aquell jutge anglès, en 2016, abandonant el plantejament tradicional en els jutges anglesos, es fiqués a dir si a més del referèndum havia de pronunciar el Parlament, com si la gent hagués votat contra la voluntat del Parlament (Casor (Miller) v Secretary of State for exiting the European Union, 2016)? Suposem que ara es fa un segon referèndum sobre el Brexit, haurien, de nou, d'entrar els jutges anglesos en l'assumpte després de la votació?

Estem davant d'un problema complex, en el que es podria molta més discussió portant a col·lació altres aspectes, des de la divisió de poders fins als drets humans. De moment, i amb el suport del més elemental i realista sentit comú, tregui cadascú les seves conclusions. El sentit comú és la veritable filosofia del jurista, deia Álvaro d'Ors.