¿Agonitza realment Espanya? (i 2)

Dèiem ahir que l'agonia d'Espanya, real o suposada, no s'ha de (o no només, o no en primer lloc) al binomi separatisme-corrupció, sinó que té diversos fronts, que estem comentant.

Qui defensa la cultura espanyola enfront de la globalització? Madrid, no, doncs sembla molt ocupada jugant la lliga global de megalòpolis cosmopolites i angloparlants. Els "pijos" s'emboliquen en vermell-groc-vermell, però importen cultura i tot entusiàsticament de Anglosajonia, parlen anglès als seus fills des de nadons i després els manen el més lluny possible. Quant trigarà l'anglès en ser l'idioma qualitativament més important? En certs sectors, ja ho és. A quina velocitat correm cap a un Spanglish, en el qual les paraules professionals importants són angleses, i l'espanyol aporta bàsicament el farcit? Cada dia penetra un vocable o frase; cada dia s'altera el sentit d'una paraula. En els camions es llegeix "Intelligent Logistics" encara que transportin gallines de Fandango de Dalt a Fandango de Baix.

Té alguna missió Espanya en el món, a part de sotmetre a Catalunya? ¿Obeir a Brussel·les? ¿Absorbir la cultura anglosaxona, de Halloween a Black Friday passant per LGBTQIA (doncs tant l'acrònim com el moviment són anglosaxons), tot i deixant morir idiomes i folklores propis? Hi ha algun espanyol de menys de 20 anys que desconegui Halloween però conegui a Almanzor?

El tema de la missió és seriós. ¿Ara que Europa ha deixat de considerar-la "one of us", quina és la d'Espanya? ¿Sotmetre pressupostos a Brussel·les? ¿Fer els deures de deute i dèficit puntualment, i no com la caòtica Itàlia? Si la nostra auto-imatge europea és "els que fan els deures" (i no és gens estrany sentir això), vostès diran en quina relació amb Europa es veu Espanya a si mateixa; com a molt, alumne model. Lluny queden aquelles antigues missions glorioses: líder del flanc sud de la UE, relacions públiques amb Llatinoamèrica; Madrid, capital excèntrica de Sudacalandia, desplaçant a Miami.

Qui defensa l'economia espanyola, les pimes, l'agricultura, els autònoms o els aturats espanyols, enfront de la globalització? Qui va defensar a Espanya durant la crisi? Madrid semblava una delegada de Brussel·les enfront d'Espanya, imposant el austericidi a comunitats autònomes, universitats i altres.

O prenguem la Constitució, tampoc molt sana, tot i que encara no agonitzant. Serveix per a alguna cosa, excepte contra Catalunya? Qui la respecta? ¿Els alts tribunals? ¿No estem davant d'una espècie d'implosió (que no enderroc) de les institucions públiques, ja que cap veritablement es salva? I això tampoc ho explica el binomi cleptocràcia / separatisme. Per ventura no és democràtic que els ciutadans encara no anestesiats ens preguntem si aquest estat -no només aquest govern- pot seguir pretenent que cerca el bé comú d'Espanya? Pot xocar que un territori que no sigui Madrid o Andalusia, consideri algun dia la possibilitat de marxar? És possible que aquest clima moral no botiga a desmuntar i erosionar Espanya?

¿Separatisme català? Sí, però la que s'enlaira com un avió, la qual es converteix en un altre país, una altra societat i una altra sociologia, és Madrid, amb la seva particular rebel·lió de les elits urbanes (novetat res orteguiana però important). És Madrid qui cada dia té menys a veure amb (la resta pobre de) Espanya, amb el meu poble i la meva universitat, però més i més amb els seus parells, els altres jugadors d'aquesta lliga mundial. Avui, aquí, molts milions vibren amb la bandera i la selecció de futbol -i tenen tot el meu respecte, encara que no la meva adhesió-, però, són conscients que vibren, en realitat, pels objectius de Madrid, que potser els perjudiquin a ells? La invertebració d'Espanya no és nova; però ara se li afegeixen, primer, la rebel·lió de les elits, segon, la decisió de concentrar la població en ciutats grans, tercer, la xarxa de "major hubs" o megalòpolis globals. És clar que Espanya es trenca (o agonitza, o el que sigui), però per la implosió del seu sistema institucional, l'entreguisme cultural, la desocupació crònica, la desigualtat entre elits i resta, la desertització i altres.

Fins i tot considerant només la desvertebració, mal acord té, doncs -a diferència de Roma, Berlín, Washington o Londres- Madrid viu de ser el centre, i tot pas que es doni en favor de "províncies", encara que no sigui una mesura separatista; encara que fos, estil Alemanya, portar el Tribunal Constitucional a Lugo, serà a costa de Madrid, que lògicament es resistirà. Recordem que ni Roma, ni Londres, ni Washington, ni Berlín van créixer a força de ser el centre o només per ser el centre, i cap d'elles ho concentra tot, ni tan sols avui.

Tornem al principi. Suposem que demà desapareguessin el separatisme i la cleptocràcia. Es arreglarien, per això, aquests problemes, tan profunds? No fàcilment, perquè les polítiques que els han impulsat procedeixen de... la pròpia Espanya.