Els Pressupostos Generals de l'Estat i la jugada d'ERC i Podemos

Alguna cosa s'està cuinant en la política espanyola i Catalunya no és aliena a això. Moneda de canvi? Intercanvi. La permuta és una operació normal, no és d'ara sinó de tota la vida, però no s'ha intentat canviar, no interessa. En algunes èpoques s'encobrien més, ara no s'amaguen, ni dissimula. Estem en una etapa en què als polítics els falta talla, no física. "La política és l'art de disfressar d'interès general l'interès particular", afirmava Edmond Thiaudiére, escriptor i filòsof francès.

Pedro Sánchez està desullant la margarida amb la més que possible no aprovació dels pressupostos: convoco o no convoco les eleccions. Un dia amenaça de fer-les, un altre diu el contrari. Els partits independentistes ja han dit públicament que no els votarà. Podemos, o millor dit, Pablo Iglesias, l'aspirant a Maquiavel, dóna una de freda i una de calenta; és el seu moment estel·lar, el protagonista de la pel·lícula, no està disposat a perdre el paper de la seva vida.

La veritat és que a cap dels partits de l'esquerra i independentistes els convenen nous comicis, tot i que forcen la màquina fins a límits perillosos.

Només PP i Ciutadans demanen cada dia que Pedro Sánchez les convoqui, amb el desig de beneficiar-se de la situació actual.

Aquest dimarts, en moments diferents, ERC i Podemos han fet un pas més i han mostrat quines són les seves intencions, casualment coincidents: aprovar els Pressupostos Generals de l'Estat amb la promesa que el PSC voti a favor dels pressupostos de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona, una operació arriscada per als socialistes. És una fórmula, diuen, que ERC pot vendre bé als seus militants i votants, davant el possible vot favorable als pressupostos de Sánchez. És la permuta clàssica: tu em votes en això i jo en això altre. Així, els tres partits surten guanyant i, de passada, segellen un pacte a Espanya i a Catalunya, amb suports possibles en els futurs governs municipals, i la constitució d'un tripartit a la Generalitat de Catalunya com es va produir en els governs de Maragall i Montilla, on els republicans causants de més d'una crisi no van patir desgast i sí que ho va patir el PSC, encara que es diu que ERC ha après dels errors del passat. Les dificultats estarien, en aquesta ocasió, amb els de Colau i Iglesias, que són els que podrien crear més problemes per la seva falta d'experiència, el seu canvi de criteri i el seu tic autoritari.

Deia Winston Churchill que "un bon polític és aquell que, després d'haver estat comprat, segueix sent assequible".

La pregunta és: està disposat Pedro Sánchez a la permuta? Diuen que sí, per tal de seguir governant, encara que els líders territorials del PSOE no estiguin d'acord amb el pla. Li interessa al PSC el pacte? A Miquel Iceta, sí, tot i que ja hi ha veus contràries dins del seu partit que no volen sentir parlar d'un tripartit.

Com en les novel·les, aquesta història va per capítols, malgrat que el ciutadà està fins al monyo del que està succeint i, com deia George C.Lichtenberg, "quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen perden el respecte". Això també pot succeir.