Sóc un psicoterapeuta pseudocientífic

M'arriba d'una associació que es dedica a protegir-nos de les teràpies pseudocientífiques una llista d'aquestes. Entre elles figura la psicoanàlisi, pràctica que exerceixo com consigno tres línies més amunt. Els psicoanalistes ja estem acostumats a aquestes crítiques i als seus arguments: que si es tracta d'una teoria filosòfica sense base científica, que si tot ho atribueix a la sexualitat o als traumes de la infància, que si tira la culpa als pares, que si Freud, el seu fundador, era això o allò altre, que si és llarg, que si és car. La majoria d'aquestes crítiques ja es van formular quan va néixer aquesta teoria, ja fa més d'un segle. Ah, se m'oblidava! una altra de les crítiques és que és força vell i passat de moda.

Des de sempre una gran part dels esforços de la humanitat s'ha dedicat a la lluita contra la malaltia, el dolor i la mort. La màgia i les religions van sorgir amb aquesta finalitat. Amb bona o mala fe mags, sacerdots, bruixots, curanderos, líders sectaris o venedors de carrer s'ha afanyat a trobar pocions, cerimònies, eixarms, cartes astrals, tarots, ciris, imatges o aigües santes de les més diverses procedències, que ens prometen la curació de totes les malalties, la recuperació de l'amant perdut o simplement la felicitat. Són propostes basades exclusivament en creences o principis màgics, que en un món mercantilitzat generen grans beneficis per als que s'aprofiten de la credulitat de la gent o de la seva necessitat d'esperança.

No tot és engany o pensament màgic. Els fàrmacs van sorgir de la comprovació empírica de l'efecte que plantes o altres productes de la natura, exercien sobre la salut. La prevalença moderna del pensament racionalista i experimental requereix proves certificades segons models matemàtics o de les ciències físic naturals. I expulsa del paradís científic als sabers que no s'atenen a aquesta normativa, com les anomenades ciència humanes. Aquestes poden estar sostingudes per teories sòlidament fonamentades però difícilment poden ser experimentalment validades. No es poden fer experiments per comprovar els efectes del maltractament per raons òbvies. Però també l'enorme variabilitat entre els subjectes humans fa altament impredictible els efectes de qualsevol causa.

No és aquest el marc per a una complexa, i possiblement avorrida disquisició sobre el que és científic o no. Aquest sí que és un debat filosòfic: encara que no ho sàpiguen els defensors de la psicologia científica, forma part de l'epistemologia, aquella branca de la filosofia que s'ocupa de com coneixem o com ens aproximem a la veritat.

Segurament podran entendre-millor si els explico com a treball i per què ho faig així. Atenc persones que pateixen. Unes, pateixen de tristesa, de desesperança i sembla que res els pot treure de la seva pessimisme o de la seva insatisfacció. A altres, qualsevol cosa, aparentment estèril, desperta en elles un malestar intens i indefinible, un intranquil·litat sense causa reconeixible que res del seu entorn li dóna repòs. Algunes, no poden evitar tenir pensaments que els turmenten i que els fan viure gairebé contínuament aclaparats per la culpa o la vergonya. Molts, estan com adherits a objectes, costums, o persones dels quals, tot i sabent que els són perjudicials, no poden prescindir: són addictes a substàncies, joc, treball o parelles tòxiques. Hi ha qui es queixa de molèsties físiques (mals de cap, articulars, digestius) de les que no sembla aventurat ni acientífic dir que són produïts per "els mals de cap" o per "els mals de panxa", com si aquestes persones fàcilment traspassessin aquest límit indefinit entre el mental i el corporal.

Els que em consulten necessiten parlar del que els passa. Qualsevol científic que es preï es preguntaria quina és la raó per la qual moltes persones necessiten mostrar als altres el seu dolor. L'explicació més fàcil és que els va bé desfogar-se, com si l'angoixa exercís una pressió que demana una vàlvula d'escapament, que no els resol fer esport, cridar o colpejar un coixí. Escoltar el dolor de qui acudeix a mi permet acompanyar-lo, dir-li que està menys sol, que en aquest camí algú va a anar al seu costat; també que el seu dolor és digne de ser escoltat, no és una mera queixa sense sentit, no és una deformitat vergonyant ni una tara moral de la seva ment. El seu dolor parla, diu alguna cosa que pot ser entès. El patiment mental conté un altre sofriment dins de si: el del desconeixement. Els que em parlen no entenen les raons del seu malestar, o les que troben els semblen insuficients.

De vegades em diuen: "Les coses em van bé, tinc una feina que m'agrada, em guanyo bé la vida, la meva parella em vol, estem sans ... i en canvi no puc deixar de sentir una inquietud, una por, una por a que passi alguna cosa ... "" Per què em produeix tanta angoixa viatjar en autobús? Per què m'irrito tant davant de comentaris aparentment innocents? "I és que a diferència del dolor físic que un pot localitzar el alguna part del cos, suposar una causa o esperar unes proves que proporcionin informació sobre l'òrgan danyat, el dolor mental es comporta d'una altra manera, mes opaca, mes indefinida, davant el qual la meva consultant se sent inerme.

Tots vam realitzar actes que no ens adonem que hem fet o que oblidem. Ens costa admetre en la consciència que alberguem pensaments, emocions i fantasies, que des d'un punt de vista ètic o estètic no és el que voldríem veure de nosaltres mateixos o dels que estimem. La nostra ment registra qualsevol esdeveniment, el nostre cervell està organitzat perquè qualsevol estímul deixi una empremta en el seu circuit neuronal, però no pot ser evocat perquè el succés es va produir quan el subjecte era encara molt jove i ningú el va ajudar a comprendre-ho, ningú li va posar paraules que li donessin una significació. El fet ha quedat en la seva ment però confús, incomprensible, com una imatge violenta vista en un diari però sense peu de foto que l'expliqui. Amb aquests fets pretenc donar compte de la manera més fàcil possible de la presència de l'inconscient en totes les persones, per què fa sovint incomprensible el dolor mental i com ho treball amb qui em demana ajuda.

He dit que ve a ser escoltat i l'escolto perquè s'escolti a si mateix. Establim un diàleg perquè ell o ella vagi descobrint-se, aixecant les capes que li oculten a si mateix, els pensaments que li són difícils d'acceptar, els desitjos no reconeguts, les insatisfaccions negades o les satisfaccions prohibides. En un treball lent, curós amb l'altre, busquem paraules i relats que connectin amb allò que és difícil de reconèixer i recordar. Forma part de la teoria que dirigeix el meu treball, pensar que les persona es van fent com a tals al llarg de la seva història, és a dir, de les relacions que han anat teixint amb les altres persones significatives del seu entorn. No nego l'herència genètica, però se m'imposa, no com un principi teòric, sinó com una experiència comprovada, que les persones més significatives de la seva història han exercit una influència que ha acabat conformant la seva manera de ser. També que aquestes influències ha estat mes poderoses com més precoços s'han exercit. No crec que afirmar que els amors i hostilitats entre pares i fills deixa senyals en la constitució de la personalitat d'aquests sigui només un mite de la psicoanàlisi. Pot ser que no es tracti d'una evidència científica però és una evidència humana.

Tracte de no superposar les meves pròpies teories, ni els meus prejudicis al que ell pot anar descobrint de si mateix. Per això no dono consells, no serveix i és poc ètic. No serveix perquè justament el que sent és que no pot dirigir la seva pròpia vida, alguna cosa se li imposa des d'ell mateix com si fos exterior a ell. No és ètic perquè suposa que com a terapeuta tinc dret a decidir la vida de l'altre. És un treball que necessita respecte i paciència. Per això necessita el seu propi temps.

A poc a poc el pacient va descobrint les seves acte enganys, els compromisos que li lliguen a una manera de fer, els xantatges emocionals propis o aliens que li tenen segrestat, les creences "inqüestionables", els submissions a normes que li tiranitzen, la toxicitat de alguns amors. Que quan estem units al dolor per l'amor, allunyar-se del dolor és perdre amor. Fer el camí d'una teràpia analítica és entre altres coses un duel, un dolor, que fem acompanyats i respectats.

He presentat la meva manera d'apropar-me a la subjectivitat per entendre-la i d'aquesta manera atendre el seu patiment. Que discorri com un diàleg interpersonal no vol dir que sigui una conversa qualsevol com la que es tindria amb un amic; que no estigui quantificada no redueix la seva rigorositat ni que no registri repeticions de les causes i en els efectes. La direcció d'un procés terapèutic no és un acte aleatori ni de bona voluntat, aquesta sostinguda pel rigor d'una teoria coherent, contrastada i rectificada quan noves experiències són analitzades i incorporades a la teoria ia la pràctica. Que no faci servir els mètodes de les ciència biològiques el que indica no és falta de cientificitat sinó que el seu objecte és un altre: el subjecte psíquic en tota la seva complexitat, en què s'articulen el biològic, el psíquic i el social. Per descomptat que tot el que l'ésser humà fa, pensa o sent se sosté per la seva cervell i el seu sistema neurològic. No hi hauria subjectivitat sense neurones, però hi ha altres diverses maneres d'apropar-se a la subjectivitat. Jo prefereixo acostar des de la humanitat del que és humà.

Hi ha un problema quan una modalitat desqualifica a l'altra. Possiblement hi ha una manera de concebre el que és científic que exclou la meva pràctica i la dels meus col·legues en la teoria. Potser des d'aquesta concepció el nostre no sigui un treball científic, potser és el d'un artesà que coneix la matèria amb la qual treballa, sap com es comporta habitualment, té una experiència transmesa i exercida i sap adaptar-se a les característiques i dificultats de cadascuna de les seves modalitats. Tampoc em sembla malament.

Fa anys vaig veure al diari una vinyeta d'El Roto. Era la cara d'una dona que deia "Jo parlo d'amor i ell de serotonina".