Tots contra Sánchez, això... de què em sona?

Tots contra Sánchez, menys el PNB naturalment, que gràcies a la seva experiència i bona estratègia ha sortit indemne d'aquesta nova crisi de la política espanyola. Ja li vindria bé a Catalunya en aquests moments tan vidriosos, disposar d'una formació capaç de moderar el seu tarannà nacional i de pas treure-li el partit econòmic i social que ara té Euskadi, sense desencaixar, al mateix temps, les quadernes d'un Estat, que com més poderós sigui a Europa, millor per a tots els ciutadans que en ell visquin constitucionalment units salvant les diferències.

Per fi ja sabem quan hi ha eleccions. S'han acabat les paraules majors i ara ve quan tots decidirem si el nou Govern s'assemblarà al d'Itàlia, o ja som grans i tenim la sensatesa d'una Alemanya de grans pactes i Executius estables.

Entre sagetes, processons i mítings, els nostres polítics, per la seva escassa vocació per al diàleg, van recórrer Espanya a la recerca del disputat vot del Senyor Cayo que escrivís el gran Miguel Delibes i que després Antonio Giménez-Rico convertís en pel·lícula. Als paulins que quedin a la península els va a caure una bona, quan se'ls acosti a demanar-los el vot algun dels candidats del trifàlic justament el profeta Torra aquest si per delegació del belga que té als seus innocents companys ficats en l'embolic del Suprem.

La campanya és molt senzilla. PP, Ciutadans i Vox ens demanaran el vot per fer fora Sánchez, per espanyol traïdor. Els independentistes faran el mateix però perquè Sánchez és un covard. En aquest estat catatònic trobessin Vostès. A PDeCat, Esquerra Republicana i fins als CDRs. Els podemites ens asseguraran que si Sánchez va fer alguna cosa bona en aquests mesos és gràcies a ells, i que, per tant, els sufragis de l'esquerra han de ser només per a Pablo i Irene, que han de continuar pagant les lletres del seu 'casoplón'. Només el PNB els dirà que el que ens espera a la propera legislatura és seguir parlant i arribant a acords, que és el mateix que li hem escoltat avui mateix al seu portaveu en roda de premsa.

O sigui: tots contra Sánchez. Fins i tot alguns del seu propi partit, que quan vegin les llistes de candidats que farà pel Congrés, es cauran d'esquena, perquè pel poc que sabem, però el molt que intuïm, la neteja serà espectacular. I el més greu és que als patriarques sociates la convocatòria electoral els ha agafat amb el pas canviat. Vaja, que o donen suport a Sánchez, o s'ha de presentar de nou Felipe González.

Quines dades demoscòpiques maneja l'encara inquilí de la Moncloa per haver-se tirat a l'arena i jugar-se la seva carrera política a un sol envit? No ho dubtin, diverses i molt sòlides, tot i que, el que és seu ja no és valor, sinó més aviat confiança cega, no en les seves possibilitats, sinó en l'immens error que pot cometre la dreta en anar de cavall guanyador amb tots els mitjans econòmics possibles, disposada a tornar al Regne d'Espanya als temps de la Una, Grande y Libre.

Fa uns anys, no tants, desembre de 1989, un vell polític va tornar a la seva Galícia natal per batre electoralment contra tots els seus rivals polítics, tenint en contra a tots els mitjans de comunicació públics i privats. Si no guanyava per majoria absoluta, 38 diputats, s'acabava la seva carrera política. Fins als seus, excepte molt honroses excepcions, el miraven amb pena, donant-li com a segur perdedor. Socialistes, nacionalistes de Barreiro i de Pablo Vilar estaven disposats a pactar perquè ell no arribés al Govern. Cada matí enviava el seu missatge electoral per la ràdio i a continuació es recorria tots els pobles, tots els llogarets, totes les ciutats i fins a totes les tavernes i fins anava a missa en totes les esglésies. I, oh sorpresa!, recomptats i als vots... va guanyar entre la sorpresa dels seus enemics. Les seves idees mai han estat les meves, però en aquell temps, vaig aprendre que molts dels refranys que es diuen sobre aquestes coses impossibles com aquesta són moltes vegades certes. Ja saben, els parlo de Fraga Iribarne, un exfranquista, que segurament citar-lo a hores d'ara és pecat mortal. Va ser un gran president per a Galícia i un contrapoder per a l'Espanya que llavors maneflejava en benefici propi Jordi Pujol, l'intocable, al qual el vell sabatots al capdavant d'una nació històrica ensenyava les dents i el prestigi. Com poden suposar, aquest veterà periodista d'esquerres va aprendre llavors que la història s'escriu així, i per això sap que fins i tot pot repetir-se ideològicament però en direcció contrària. Per això, ara que es comença a escriure un nou relat, em faig una pregunta molt sarcàstica:

Tots contra Sánchez, això... de què em sona?