Un testimoni important i seriós

El lehendakari Iñigo Urkullu Renteria (Alonsótegui-Baracaldo) ens ha regalat a tots els que hem seguit en televisió el seu interrogatori davant del Tribunal Suprem, una imatge institucional de si mateix i del govern al qual representa, Eusko Jaurlaritza, realment impecable. Les seves maneres d'explicar les coses i els fets que ell mateix va poder viure en primera línia en les dates més delicades del Procés català, són un gran exemple a seguir per altres col·legues, per exemple, el nostre Quim Torra, que eleven la professió de polític a la categoria més apreciada pels votants, que és la de la credibilitat i disposició plena a la recerca de la convivència i el bé comú.

Euskadi gaudeix en aquests moments d'un autogovern envejable fruit, a més dels seus anomenats drets històrics, de la negociació permanent entre els diferents governs d'Espanya i del País Basc. Enmig, una guerra terrorista atroç, que ha deixat en la societat, en conjunt, unes seqüeles encara no superades. Fer política en aquest entorn ha resultat molt difícil i sobretot molt costós, en primer lloc en vides, i per descomptat en mitjans econòmics que han demorat durant decennis la convivència i, per descomptat, el desenvolupament de l'economia basca, històricament molt puixant i industrial, cosa que es va perdre per a les generacions futures, sobretot per culpa dels que van trobar en el tret al clatell o la bomba adhesiva, l'únic procediment per imposar les seves idees. L'actual Concert de què gaudeixen els contribuents bascos és sens dubte l'enveja de totes les Autonomies, i per descomptat, suposa el motor que impulsa el creixement d'una economia molt singular.

Per això, quan molts hem escoltat al Lehendakari ens hem alegrat que el seu tarannà sempre ferm i orgullós, sigui també el de qui ha volgut ajudar Puigdemont i els seus a que no sortissin del respecte a la llei i modifiquessin la seva Declaració Unilateral d'Independència per unes eleccions democràtiques que evitessin l'aplicació del polèmic, però constitucional, article 155, cosa que no va succeir per l'escassa enteresa del fugit a Brussel·les.

El que sí està ja clar en la declaració d'Urkullu és que l'exconseller Santi Vila, al qual segueixen marginant i posant a parir els més radicals de la família independentista, ens va dir la veritat a tothom, i que la seva implicació personal i política pel mesurament i acord es mereix el respecte i l'agraïment dels catalans i espanyols sigui quina sigui la seva ideologia. Ja està bé de mentir, marginar i radicalitzar l'opinió pública contra els que han demostrat ser més sensats i valents davant aquest embolic en què estem tots ficats per culpa dels que sempre han cregut que Catalunya o Espanya eren la seva finca particular.

Per resumir la idea central d'aquest article: M'ha agradat molt la declaració d'Iñigo Urkullu amb el que segurament dissenteixo en moltes de les seves idees polítiques, cosa que no m'obceca per felicitar el poble basc per haver triat democràticament a aquest dirigent del PNB, a l'altura d'un Xabier Arzalluz que aquest mateix dia moria inesperadament, però m'entristeix i avergonyeix que a Catalunya tinguem un President que és la versió menor i perversa de qui s'autodenomina protocol·làriament Molt Honorable President i màcula l'honor i la llibertat de la meitat dels seus conciutadans i a més políticament treballa poc i ho fa malament.