La tempesta electoral

La campanya electoral per elegir candidat o candidats a President del Govern del Regne d'Espanya discorre sense massa fogots, llevat dels que protagonitzen aquells o aquelles que simulen 'piscinazos' futbolers quan flaqueja el rival directe o aquest comet algun excés oratori que pot considerar ofensiu.

Per la resta, uns i altres actuen a la dreta amb frenesí perquè les enquestes no els valen, o amb parsimònia si parlem en clau socialista, perquè, en aquest cas, es tracta de guanyar escons en les províncies més modestes on la desídia de Ferraz ha perdut tradicionalment molts escons davant un PP que sap jugar molt bé en aquest camp electoral. Veurem en què acaba aquesta aferrissada baralla que no és de menor quantia.

A Podemos li atabala tant aquesta campanya que ha tret al seu líder Pablo Iglesias a escena envoltat de centenars de parents que, com els querubins de la dreta van fer abans en la seva concentració a la plaça de Colón, han viatjat a Madrid des de tot Espanya en autobusos noliejats per a tan "magna" concentració. Només falta veure si a més hi va haver entrepans o l'hi va comprar cada viatger amb el seu propi estipendi.

Fins Pablo Iglesias va haver de reconèixer en públic les equivocacions comeses pels seus, posant a caure d'un burro a empresaris, banquers, periodistes i suposo que clergat, com a veritables "putos amos" d'aquest negoci anomenat Espanya al qual també, va dir, vol governar des de la Moncloa. A el "Papa Morat" se li va oblidar flagel·lar per l'escàndol del seu 'casoplón' que per raons econòmiques li està vedat a la majoria dels contribuents. Tampoc va parlar quan es refereix als periodistes de les trucades 'faltones' i amenaçadores d'alguna de les seves caps de premsa als mass media, per exemple els nostres, quan les notícies publicades, no els agraden o afecten el seu líder per molt que tots sapiguem el que és la llibertat d'expressió.

En fi, que tot discorre com s'esperava. Els independentistes a la seva, amb un Torra perdut en les desobediències a la Junta Electoral que els de Ciutadans aprofiten reiteradament fins l'escarni com a única doctrina electoral, ja que el seu no a Sánchez se'ls està tornant en contra a les moquetes que financen al partit taronja, ja que el més lògic quan acabin les votacions és que d'aquestes surti un govern PSOE-Ciutadans amb PNB en paper de Gran auditor o un altre menys contundent PSOE-Podemos més PNB amb el silenci independentista que res agrada a l'economia, als bancs i fins a la resta de les Cancelleries europees, i que, de moment, els podemitas s'ho miren llepant-dr els llavis, mentre a Pablo Casado se li acaben els arguments perquè el tripartit andalús sigui el camí a seguir perquè "els socialistes no enfonsin la nau pàtria" en l'oceà independentista.

Una frase final per resumir la campanya: "Per molt llarga que sigui la tempesta, el sol sempre torna a brillar entre els núvols". Aquesta cita la va escriure en els anys vint del segle passat el poeta libanès Khalil Gibran, que va morir massa jove a Nova York, tenia 48 anys, sense poder comprovar que el seu cant a l'esperança se'ns ocorre que avui té entre nosaltres plena vigència, especialment entre els quals mantenim la fe en la política tot i que aquesta no estigui precisament representada pels seus líders més brillants.