​Pacte obligatori a Andorra

Els resultats de les eleccions al Consell General (Parlament) d'Andorra, celebrades aquest diumenge obliguen després de més de dues dècades de governs monocolors a un pacte per crear un executiu de coalició o, com a mínim, amb suport d'una segona força de la cambra.

Abans d'una anàlisi del nou mapa politic andorrà cal recordar un seguit de conceptes: dels gairebé 80.000 ciutadans del país, només 27.278 eren nacionals, amb dret a vot; la resta encara figuren com a residents, eufemisme per a immigrants que no han arribat als vint anys d'estada per accedir a la nacionalitat, o que no han volgut assumir-la, complint amb l'obligació de renunciar a la d'origen.

La segona dada és que el Consell va ser concebut, després del debat més llarg dels "pares constituents" i acabat en solució salomònica. Tradicionalment, es configurava amb un nombre igual de quatre consellers per cada circumscripció local (la parròquia). A la fi es va pactar que el legislatiu fos (és) una mena de Congrés i Senat en un, amb catorze electes en llista única "nacional" per un sistema proporcional gairebé pur i l'altra meitat per set llistes parroquials a les quals s'aplica un sistema estrictament majoritari, de manera que la llista més votada, més que sigui per un sol sufragi, s'emporta els dos consellers. Aquestes normes van ser interpretades, a la recerca de la millor rendibilitat en sufragis, de maneres diferents i amb propostes diferents entre les candidatures locals i les generals.

Així, dos partits tradicionalment antagònics, com els liberals (conservadors) i els socialdemòcrates es van presentar junts a les parròquies, amb un candidat de cada formació i amb el nom conjunt "D’acord", cedint en els plantejaments respectius, mentre que presentaven candidatures nacionals separades i pròpies.

Els resultats (provisionals, però sense canvis previstos) llegits en conjunt i en abstracte, són també coneguts: la coalició governant els vuit darrers anys amb majoria absoluta, Demòcrates d’Andorra (DA) va perdre quatre escons per baixar de 15 a 11. Va pagar sens dubte el desgast de les dues legislatures en el poder i també una certa arrogància gairebé inevitable en aquestes majories absolutes, arreu. El PS (socialdemòcrates) en tindran 7; 4 els Liberals; també 4 la Tercera Via i dos la formació local de La Massana "Ciutadans Compromessos". Cal destacar el pas a extraparlamentaris de Socialdemòcrates Progressistes, que amb Jaume Bartumeu com a líder al capdavant va arribar a governar en solitari durant una legislatura amb 14 consellers dels 28. I, naturalment, la resta de llistes nacionals que ja es preveien testimonials: Andorra Sobirana, de l’independent Eusebi Nomen, i Units pel Progrés, una altra branca escindida dels liberals, amb Alfons Claveguera al capdavant.

Si els desglossem, però, resulta que DA va tenir majoria relativa en el sufragi directe amb 6.249 paperetes dipositades (35,13%, cinc consellers), els socialdemòcrates van arribar, respectivament a 5.445, el 30,62 i tres consellers; els liberals que van conservar el nom van obtenir, respectivament, 2.219 i el 12,45 (dos consellers) i la "tercera via" (nova denominació dels liberals més tradicionals i conservadors), 1.853 i el 10,42, també dos consellers d’aquest origen.

A les parròquies, la diversitat va ser molt més gran; DA només en va conservar tres; la coalició D’Acord, dues; la Tercera via, el feu tradicional de la familia Pintat, Sant Julià de Lòria amb la coalició que tenia com el nom conglomerat distintiu i significatiu "Unió Laurediana, liberals i indepedents", i a La Massana un conglomerat amb el nom de Ciutadans Compromesos, amb membres d’ideologies diverses i creat amb vista als pactes postelectorals, sempre difícils per la mateixa normativa, i gairebé sempre ineficaços.

Amb tot això, la primera anàlisi coincident dels mitjans del Principat és que caldran pactes per formar un nou govern estable (al menys d’entrada) i la lògica convida a pensar que aquest només podria ser els de DA, amb els seus onze membres, amb els quatre de la "Tercera via", perquè (tot i que a Andorra, més que arreu, mai no es pot dir mai, ni tan sols a una imprevisible "gran coalició" dels dos grups més votats, que els de D’Acord aceptarien de bon grat, si hem de fer cas de les seves declaracions publiques prèvies).

Si la lògica de les aliances s'imposa, ens trobarem amb dues alternatives per a DA, encapçalada ara per l'ex ministre d'Afers Socials i Interior, Xavier Espot, arribat amb propòsit de renovació: aliar-se amb els considerats dreta de la dreta, de la "Tercera via", o fer la prova de governar en minoria amb els consellers de La Massana (13 membres dels 28 del legislatiu), amb la qual cosa, de totes les ofertes de renovació amb programes socials, amb suports majoritaris però dispersos, se'n aniran en orris, i l'acord d'associació començat a negociar amb la Unió Europea pot ser més complicat, entre altres projectes no menys transcendents a l'interior, com ara les reformes del sistema de Seguretat Social.