Veneçuela: la dificultat de negociar

No és un secret que els veneçolans, tant en l'àmbit personal com socioeconòmic i polític, estem experimentant des de fa ja molt de temps, una greu crisi associada a una situació de conflicte, caracteritzada per una lògica de guerra que té rumb de col·lisió.

Dues estratègies s'enfronten: el lideratge opositor llançat amb el seu "full de ruta", recolzat per una important porció del poble que vol canvi de govern; i el govern atrinxerat en el poder, aïllat, amb poc suport popular, sostingut per l'alt comandament militar, els grups paramilitars i els col·lectius bolivarians armats.

Davant d'aquest panorama, han vingut apareixent les veus que, amb certa sensatesa, clamen per una sortida negociada, pacífica i electoral (via referèndum consultiu o eleccions generals), com a mitjà per a transformar el conflicte i aconseguir la pau.

Ara bé, quan apel·lem a la Negociació com a mètode per enfrontar conflictes i construir la Pau, què tenim al cap?

El dilema principal és si ens proposem, simplement, resoldre un conflicte o aspirem a avançar cap a un horitzó desitjat en el qual s'aconsegueixi construir noves formes de relació.

Si optem per "resoldre el conflicte" només serem capaços d'abordar l'immediat, amb la qual cosa els assumptes de fons seguiran ocults. En aquesta visió, el focus se centra en els continguts immediats, les causes visibles, i el seu propòsit, freqüentment únic, és desmuntar les seves causes i arribar a un acord, sempre amb un horitzó de curt termini.

Si en canvi, vam optar per "avançar cap a un horitzó desitjat", el conflicte esdevé en oportunitat de transformació personal i social, ja que modifica les relacions humanes, impulsa la cooperació mútuament beneficiosa i fonamenta la necessitat de revisió permanent de les regles, normes, lleis i institucions. El conflicte, llavors, permet crear processos de canvi constructiu que redueixen la violència, incrementen la justícia en la interacció directa i en les estructures socials, i responen als problemes reals en les relacions humanes.

Aquest marc transformatiu té tres components, cadascun dels quals representa àmbits d'indagació en el desenvolupament d'una resposta al conflicte:

- La situació actual

- L'horitzó del futur desitjat

- El desenvolupament de processos de canvi que vinculin a totes les parts

Pel que fa a aquests tres aspectes, una mirada negociadora transformativa es fa preguntes importants:

- Quins són els problemes immediats que necessiten ser resolts?

- Quin és el context general que s'ha de tenir en compte per poder canviar els patrons destructius?

- Què és el que idealment volem veure realitzat?

- Com podem construir capacitats per a la pau en aquest context i, al mateix temps, generar mecanismes de resposta de llarg alè?

Per comprendre la dificultat de negociar enmig de la situació en què ens trobem, revisem les fases i els processos involucrats en la construcció de la Pau:

FASE 1: GUERRA: antagonisme total sense reconeixement de "l'altre". Es resol amb l'aniquilació o rendició total d'una de les parts.

- Procés transformatiu 1. Mediació: propiciar acostament / trobada. Es requereix un tercer de bona fe que generi confiança.

FASE 2. ANTAGONISME: desencontre per diferències però amb coexistència.

- Procés transformatiu 2. Reconeixement de "l'altre". Acceptació: S'identifiquen coincidències interessos comuns.

FASE 3. CONFLICTE: percepció d'existència de situacions contradictòries / incompatibles però transformables.

- Procés transformatiu 3. Trobada: Es construeix confiança i s'enforteix voluntat de diàleg amb justícia. Es promou la creació de sintagma (paradigmes compartits)

FASE 4. COMPETITIVITAT: recerca d'identitat i espais propis.

- Procés transformatiu 4. Acords: s'estableixen criteris per al creixement i desenvolupament conjunt.

FASE 5. COOPERACIÓ: disposició a establir acords.

- Procés transformatiu 5. Equitat: s'estableixen objectius, metes i polítiques (accions) perquè no hi hagi perdedors o exclosos i el canvi sigui vinculant.

FASE 6. CONSTRUCCIÓ DE LA PAU: s'aconsegueix la coexistència amb equitat.

Ara bé, per avançar en els processos transformatius per a la construcció de la Pau hi ha alguns requisits necessaris:

1. Reconeixement de l'altre: vol dir acceptar que "l'altre" existeix i que les seves idees i propòsits són legítims. És una condició necessària per passar de l'antagonisme al conflicte i conjurar la guerra.

2. Confiança: vol dir que ha d'haver un mínim (llindar) de confiança sense el qual el diàleg no és possible. La confiança es construeix a través de les paraules (el discurs) i les accions.

3. Flexibilitat: Es refereix a la capacitat que tenen les parts per acceptar les falles en les expectatives sobre alguna cosa o algú.

4. Tolerància: Es refereix a la capacitat que tenen les parts per compartir conductualment amb els que no s'està d'acord.

Un cop aconseguits els requisits és quan es comença a transitar el camí de la construcció de la Pau, a través del compliment de les següents etapes, pròpies de la negociació en si:

1. Exploració: adequada avaluació de la situació i de "l'altre".

2. Identificació d'interessos: Què espera cada qui? Hi ha interessos comuns?

3. Identificació d'opcions: Què podria fer-se per aconseguir la satisfacció dels interessos comuns?

4. Presentació de solucions: Identificació de possibles objectius i metes per a un procés de canvi vinculant.

5. Acords: Establiment dels objectius, metes i accions. Establiment del pla de seguiment del compliment dels acords.

Així que, negociar?

Sembla que cap de les parts té molt interès en això, i em pregunto si tenen la capacitat en cas que aparegui l'interès.

En aquest punt, el govern llueix com el menys interessat, tot i el seu discurs del diàleg.

Comprenem ara per què és tan difícil negociar?