Un altre capítol a l'epíleg de la història d'ETA

Manuel Fernando ho ha explicat gairebé fil per randa, les sospites fonamentades sobre l'anunci de la detenció a França, prop de la frontera suïssa, de l'exlíder d'ETA Joseba Andoni Urrutikoetxea, conegut i popularitzat sobretot als mitjans espanyols pel seu nom de clandestinitat: Josu Ternera.

Efectivament, pot semblar extemporani aquest arrest després de setze anys de fugida d'un personatge cabdal en la darrera història d'una de les Etes que s'han succeït al llarg de més de cinquanta anys. Perquè ben poc tenia a veure aquella de les protestes més aviat simbòliques de Madariaga, del Valle i companyia dels anys 60 a les que successivament van anar escalant en els graus de violència i terrorisme.

Per què ara? A totes les raons que apunta el director d'aquest diari potser caldria afegir-ne una altra tàctica possible del mateix interessat, com de tants predecessors de l'organització: fa anys, des que les autoritats franceses es van decidir a cooperar amb les espanyoles en la lluita antiterrorista, els detinguts, indefectiblement i segons cada noticia, eren enxampats amb una pistola.

Per què anaven sempre armats? Perquè automàticament el jutjat antiterrorista de París els imposava una condemna de sis anys, que havien de complir abans de la resposta positiva a la demanda d'extradició cursada des de Madrid. Tot i el rigor de la justícia de l'Estat veí del nord, s'estimaven més passar una primera temporada a aquelles presons, que passar per les mans de la policia, la guàrdia civil i el règim penitenciari peninsular (o insular canari). I mentrestant es podia "refredar" cada cas.

Gairebé tothom (dels que ho sabien) repetia que Ternera es trobava amagat a les contrades on han decidit "trobar-lo" ara. Alguns arribaven a dir que el tenien sempre "controlat" i, encara més, que era un "interlocutor" dels governs estatals per aconseguir l'objetiu que ell mateix va anunciar: el cessament de la lluita armada (2011) que el temps va confirmar com a efectiva, al contrari que anteriors treves trampa, ratificada el 2018 amb la dissolució d'ETA.

Que Urrutikoetxea va ser interlocutor acceptat per governs de Madrid pot ser informació recent, però no tant. Ja va ser present a les converses amb el govern Zapatero, fa més o menys una dècada.

També és conegut que l'antic líder de la desapareguda ETA és malalt de càncer, com igualment conegudes les mesures d'alliberaments d'antics militants de l'organització per malaltia entre d'altres motivacions.

Més enllà de les altres consideracions més que encertades de Manuel Fernando, el president Sánchez es troba en una cruïlla de les relacions amb els "perifèrics" bascos i catalans, especialment dels segons. D'una banda, els ha exclós, uns i altres, de les meses de les dues cambres del Parlament, en un gest de "fermesa" contra els sobiranismes, a la vegada que manté la voluntat de converses amb el PNB i amb Esquerra Republicana, un partit capdavanter del sobiranisme català, i d'esquerra no només pel nom. I això malgrat el veto.

Aquesta detenció a França ben bé podria estar en la línia de la coherència amb aparença d'incoherència i marcar un capítol més en l'epíleg a la història d'ETA i el camí a la normalització de la convivència (a Euskadi i a Espanya), que requereix més condicions que la sola fi de la violència terrorista.