Això d'Estrasburg ha estat un pal molt gros

Que a Estrasburg li treguin la raó a l'independentisme català i que la "gran premsa espanyola" passi de puntetes sobre l'assumpte, dóna molt que pensar a la gent, que hauria de fer una lectura en clau comprador/lector de com se les gasten alguns grans mitjans de comunicació amb assumptes tan greus com aquest.

Si la decisió de tan alt Tribunal hagués estat en sentit contrari s'haguessin incendiat les televisions, les ràdios i els digitals amb saberuts comentaris o ardoroses invitacions en defensa de l'èpica dels procesistes i els seus polítics presos. No ens cap el menor dubte que els falsos progressistes han ficat cullera en aquesta tècnica del silenci pactat, per intentar prendre'ns el pèl a la immensa majoria dels ciutadans que estem fins als nassos de tant "innocent" predicant la maldat del sistema judicial espanyol, mentre que els de la Ítaca europea els deixen sense escala i amb la brotxa a la mà. Per si quedava algun dubte, a Puigdemont i al caragirat de Comín els han deixat a la porta del Parlament Europeu quan han anat pel seu compte a recollir la seva acta de diputats. No tots a Bèlgica són flamencs ni en les institucions europees es deixen intimidar.

I en això la Fiscalia del Suprem es decanta per les penes de rebel·lió, terribles totes; l'Advocacia de l'Estat amb el beneplàcit del govern socialista per aplicar les de sedició, que no són una broma, encara que més benignes, i les de Vox com s'esperava. Què dirà finalment el tribunal que presideix el jutge Marchena? Doncs, mirin, sincerament, no ho sé, a la vista que a Catalunya tenim una Presidència de la Generalitat tan insuportablement supremacista, que, a mesura que es complica tot per als polítics presos, no fa més que tirar gasolina a un foc polític i judicial que el que necessita és aigua i bons bombers. I d'aquí només es va a un conflicte molt greu.

Per les dolentes, hom pensa que a l'Estat espanyol no se'l doblega. I que polítics passats d'anys i amb rancúnies personals com Ernest Maragall estan condemnats al fracàs. Per tant, cal fer un pas enrere i recuperar el sentit comú i, sobretot, procurar que els dirigents o dirigentes, més intel·ligents i moderats/es agafin de nou el comandament de la situació i puguem sortir del cercle viciós en el qual ens trobem. Fins aquí hem arribat i tots sabem com ha estat. Continuarem fent el Tancred com amb la sentència d'Estrasburg, o ens posem a treballar en la mateixa direcció que ens porti al futur? Pensem-ho.