MGTOW o cada un a la seva

"Amb l'acrònim MGTOW (Men Going Their Own Way, o 'homes que van a la seva') es vol significar un fenomen social originari de les societats anglosaxones promotores de la mercantilització personal. Es refereix a un tipus d'homes generalment heterosexuals connectats a el seu cordó telemàtic i que han triat una filosofia i estil de vida que evita les relacions romàntiques i, eventualment, els compromisos legals de convivència en parella. Els MGTOW (pronunciï MIG-tau) són 'poyoyos' persuadits que ells mateixos són els que han de fixar sobiranament els seus objectius de vida. i, és clar, tals propòsits s'han de formular sense interferències exteriors femenines en nom d'un liberalisme emancipador i autosuficient. pel que fa a les seves relacions personals prima per sobre de qualsevol altra consideració l'interès propi com a norma instrumental de convivència ".

Així començava l'article publicat a les pàgines d'aquest diari digital al març de l'any passat. Es realitzaven llavors observacions de tall sociològic respecte a una difusa aversió de nou encuny cap a les dones. Els efectes d'emulació d'aquests MGTOW anglosaxons s'han estès per tot arreu promocionant la cultura de l'èxit individualista i del 'miratge de la riquesa'. Com no podia ser menys, els processos d'automatització i digitalització han conformat la formació de noves pautes civilitzatòries. Així, els nous 'poyoyos' maximitzen en les seves estratègies egocentristes tots els instruments i mitjans de (des) comunicació digital.

Permeti el lector que, mutatis mutandis, aquest segon lliurament s'adapti a un enfocament més politològic en un context presentista, com és el relatiu a la investidura parlamentària de Pedro Sánchez com a president del govern d'Espanya després de les eleccions del passat 28 d'abril. Podrà pensar-se que les anàlisis no són comparables, o commensurables en l'accepció refinada de la investigació científica. Però prengui això com una innòcua llicència periodística, salvades les distàncies entre els objectes i subjectes dels nostres comentaris.

La nostra primera postil·la pertoca a que cap dels possibles aspirants a l'alt càrrec executiu, i com a líders dels partits amb més representació numèrica a la Cambra de Diputats, sigui dona: Abascal, Casado, Rivera, Sánchez o Iglesias. Des dels temps de la Transició després de la mort del dictador Franco, cap dona ha estat presidenta del govern. Tot ells ha estat representants masculins: Suárez, Calvo-Sotelo, González, Aznar, Rodríguez Zapatero, Rajoy i Sánchez, aquest últim buscant 'desesperadament' ara aquiescència per a les seves legítimes aspiracions presidencials. Valents o no, tots han estat mascles al capdavant de les regnes del govern d'Espanya.

Es podrà argüir, i molt cert és, que la presència de les dones en els òrgans executius, legislatius i, en menor mesura, judicials, ha crescut exponencial en els últims quaranta anys a Espanya. Si prenem com a referent la Cambra de Diputats, s'ha de subratllar que el nou Congrés d'aquesta legislatura és el de major representació femenina amb 164 dones diputades. En percentatge suposa el 46,8% dels escons, aconseguint gairebé la paritat per gènere, i superant el mínim establert per l'anomenada 'democràcia paritària'.

En el món dels MGTOW solen defugir a les múrries dones a les que subliminalment --com a mínim-- es considera que manen massa. En el cas de la política espanyola han hagut vicepresidentes en el govern i líders femenines amb comandament en plaça, i les opinions influeixen poderosament en les declaracions mediàtiques dels seus secretaris generals o presidents de partit. Deixem constància, en qualsevol cas, que el 'sostre de vidre' de la presidenta espanyola no s'ha trencat. Ja va sent hora per la presència d'una hispana Golda Meir, Margaret Thatcher, Angela Merkel o Michelle Bachelet a La Moncloa, no els sembla?

'Em bast amb mi mateix', és la il·lusió onanista intocable en la filosofia MGTOW. Il·lustracions i exemples de tal enfocament abunden en els pesats i avorrits circumloquis negociadors per a la propera investidura que se'ns anuncia però que mai sembla arribar. Les proclames o perles cultivades pels diferents protagonistes d'una negociació aparentment impossible han contribuït a marcar el territori per a la seva eventual fracàs.

Així, per exemple, els nostàlgics franquistes saben que el seu missatge electoral és refractari a la sectària --antipatriòtica?-- esquerra. El seu líder. Santiago Abascal, proposa no només derogar la llei contra la violència de gènere, sinó que s'ha de tenir cura amb un feminisme que "... ens vol oprimir". Per a Pablo Casado, president del PP, el seu partit té credibilitat per parlar de corrupció, perquè és "... la nostra senya d'identitat". O que malgrat episodis com les trames Gürtel o Púnica es afirme que "... la nació espanyola és un fet moral".

No li va a la saga en les seves ocurrències, Albert Rivera, per a qui no li agradaria viure en un país que es digués que és "... una configuració de nacions". Però qui també afirmava en 2015 que "... no és irrenunciable la modificació de la Constitució per contemplar l'existència de nacions a Espanya". Un alè de positivitat trobem a la paraules de Pere Sánchez: "... Pot sonar presumptuós, però m'adono que em creixo en les situacions difícils". Certament es necessitarà una mica d'aquestes presumptuositat per arribar a un acord amb Pablo Iglesias, no vagi a aplicar aquest últim la seva creença que la guillotina va ser el "... esdeveniment fundador de la democràcia". I és que 'escapçat' quedaria el líder del PSOE si el govern de coalició/col·laboració (són llebrers o podencs?) No arriba el suport dels 173 diputats necessaris per a la investidura.

Mal que els pesi, s'espera dels 'poyoyos' MGTOW de la política espanyola que surtin del seu egocèntric closca vivencial. Si donem carta de naturalesa a anteposar la sobirania de les nostres decisions individuals pel mer autointerès del "camini jo calent i rigui la gent", ningú hauria d'estranyar que a la tornada d'aquest ja sufocant estiu es confronti la perspectiva de noves eleccions generals. Tal escenari es rebutja insistentment com el menys desitjable en simples enquestes telefòniques o a refinats estudis demoscòpics. I és que els electors es pregunten si ha valgut la pena passar d'un bipartidisme (imperfecte, si es vol) a un multipartidisme més representatiu i plural, però incapaç per a la negociació i l'acord. Recorden vostès la paràbola del viatge i les alforges...?