Els pares i les mares de la Pàtria

Els bloquejos institucionals haurien d'estar regulats per llei, a acatar per tots aquells que vulguin ocupar un Govern, sigui aquest municipal, autonòmic o central. Som un país en què els personalismes i la falta d'ètica partidària ofega reiteradament, des de la volta de la Democràcia, les il·lusions dels votants que, enganyats per les proclames en campanya, van a les urnes amb l'esperança que els que aconsegueixen una majoria relativa, la que sigui, pensin en el bé comú i sobretot, en el preciosa que és l'estabilitat per a l'economia diària dels seus votants.

Aquests dies assistim, una legislatura més, als menyspreus i fatxenderies dels nostres polítics femenins, masculins i LGTB, de dretes i d'esquerres, en les seves negociacions per ocupar les diferents esferes de poder. Ho vam veure abans i ho seguim veient ara. No va ser petita, per posar exemples que ja són història recent, la malvolença de Julio Anguita a Felipe González, que va impedir el bon cohabitaje polític del socialisme i l'esquerra comunista, com ara ho és la dialèctica suïcida entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. A Adolfo Suárez el van matar els odis de les seves famílies de dretes a UCD, gairebé totes revingudes del franquisme, de la democràcia cristiana ultracatòlica o del liberalisme de les grans fortunes.

No ha canviat res perquè des que Fraga va vestir als seus diputats d'AP de demòcrates; l'única cosa nova és que el fill predilecte de Vilalba ja no hi és i Aznar i Casado no són tan creïbles per als ultres de Vox com l'amo de la frase "el carrer és meu". I si a més als de Santiago Abascal li sona a derechita covard dels Ciutadans, que els fugen com si estiguessin empestats, tenim llavors la tempesta perfecta. Per entendre'ns: els de Rivera pacten amb els populars només per donar-los l'abraçada de l'ós, mentre els joves dirigents del carrer Gènova assumeixen el cost de la recalcitrant ultradreta. I clar, el resultat final seria Albert el millor a l'oposició i després a ocupar-se de la Moncloa amb Malú.

I en aquest oceà d'interessos polítics, que no de "els espanyolets que vénen al món, els guardi Déu", suren naus noliejades per les fílies i les fòbies dels líders més incompetents que mai ha tingut la política espanyola contemporània.

Són com són, i encara els electors no hem estat capaços de trobar la fórmula legal d'evitar la seva arribada al poder. No sé, benvolguts lectors, si hem de posar-los en el seu contracte amb els ciutadans una espècie de codi de caducitat que els privi del seu treball -passant el temps prudencial que es requereix per culminar un pacte de governabilitat, el que sigui- o més senzill encara, privar-los del seu salari mentre no aconsegueixin entre tots governs estables i oposicions honrades que facin funcionar el país, la comunitat o l'ajuntament que les urnes els han encomanat.

S'admeten idees, però el Consell d'Estat -que bons euros ens costa als contribuents i on hi ha tant polític experimentat- podria autoimposar el deure de posar límit a tanta incompetència manifesta. O això, o el que sigui per tal de no suportar tant disbarat dels que han estat elegits per a ser ni més ni menys que els pares i les mares de la pàtria i no compleixen amb la seva sagrada missió a la vida.