Jugar és una cosa seriosa

Està tombat boca avall a terra, a les seves mans sosté dos petits ninots articulats que fa xocar, repetidament; un d'ells aconsegueix tombar l'altre i continuen la baralla rebolcant per la terra. Fa saltar repetida i salvatgement a un dels ninots sobre el cos de l'altre que queda estirat i inert. Fa córrer al viu pels voltants sense una destinació definida, sembla que acabada la lluita el joc ha perdut el seu sentit. Al costat de les seves les seves mans han aparegut unes botes massa a prop del ninot caigut. El noi que estava tombat s'incorpora amb certa feresa amb els seus dos ninots fortament agafats quan veu a la mà de l'altre una espècie d'automòbil / nau espacial i decideix canviar d'estratègia: en una invitació a la barata li ensenya un dels ninots que l'altre pren encara sense deixar anar la 'navemóvil'. S'inicia una espècie de forcejament per recuperar el ninot cedit sense perdre l'esperança d'arribar a la nau cobejada. Al final l'altre cedeix i li permet l'accés a la nau a canvi de la possessió temporal dels dos ninots. El que ha obtingut la nau es dedica a fer-la volar amb la seva mà corrent pel parc alhora que emet els rugits del motor davant la mirada recelosa del que té els ninots. Però aquest ha descobert un petit bassal al costat de la font de beure i fa xipollejar en el fang als ninots. El de la nau la fa aterrar al costat del bassal i contínua el xipolleig cadascun amb un ninot. El fang s'espesseix, la qual cosa els incita a pastar i fer boles amb el. Tot d'una comencen a riure desaforadament; les boles de fang ha anat adquirint formes suggerents: un mostrari complet de caques, pits i culs desperten la seva excitació. Una nena, molt més petita que ells que a penes camina, s'acosta al seu camp de joc, comença a trepitjar les formes que han construït i fica els peus a l'aigua que queda al bassal. Esquitxa als dos nens que protesten a crits. Diversos pares i mares van i se'ls emporten agafats pel braç mentre intenten netejar-los, els crits dels pares es barregen amb el plor d'algun dels nens mentre s'allunyen del parc i de la son en què jugaven.

Tan sols són uns nens que juguen, com tots. L'escena pot transcórrer en un jardí parisenc, al costat de la séquia pudent d'un suburbi asiàtic, a la riba d'un riu africà o al pati de qualsevol escola de Barcelona; les joguines poden de ser de plàstic, fusta o llauna, però el joc és el mateix. A ell es lliuren en cos i ànima, absorts, per a ells amb prou feines compten els adults i fins i tot el món real. Representen històries que segueixen el seu curs propi guiat per l'associació lliure d'objectes i pensaments que es van lligant en aquesta divagació sense propòsit ni fi. Quan juguen junts més d'un, el guió es va construint amb les aportacions més o menys consensuats dels participants: "ara l'home s'escapa" "no, l'atrapa l'altre amb una corda que tira des de la nau" "bé, val". Moltes vegades intercanvien poques paraules i el joc es va conformant segons els desitjos silenciosos dels nois. No es tracta de cap telepatia, sinó del compassament inconscient dels seus desitjos, el que dóna aquest to màgic al joc infantil compartit. El nen entra en el joc, amb la seva imaginació, amb la seva emoció i una mica menys amb el seu pensament, per això s'exalta i s'apassiona. En aquests moments ell és el lluitador amb totes les forces, l'heroi que navega per l'espai, a punt de trobar la seva heroïna, els nuvis a punt de descobrir sensacions desconegudes però intuïdes. Com l'adult davant la pantalla d'una pellícula intensa que li fa experimentar la por, la tristesa o la felicitat dels seus protagonistes, amb la diferència que en el joc és el nen qui escriu el guió que està vivint per esborrar-immediatament i tornar a començar un altre nou en el següent joc. D'aquesta manera, sense adonar-se'n ni pretendre-ho, davant seu va fent passar tot allò que li interessa, el preocupa o necessita experimentar.

Mitjançant el seu pensament fet acció experimenta la rivalitat, la gelosia, l'amor, l'hostilitat, la pèrdua, la por, el perill, la set de venjança, la curiositat i el desig sexual. A través del joc pot viure tots els papers de la seva representació l'agressor o la víctima, el mestre que castiga i l'alumne castigat, el pare estimat o temut i el fill amorós o espantat. Es pot veure a si mateix com a valent, poderós, cruel, premiat, admirat o envejat. En el joc pot jugar a l'impossible. Volar des del balcó o navegar en el seu llit fet un vaixell. Pot domesticar allò que li terroritza, perdre a la selva per viure sense necessitar als pares, imaginar mort, per ressuscitar després.

Sembla que el joc submergeix el nen en la irrealitat, que l'allunya de la veritat d'un món al qual s'haurà de sotmetre i acceptar. El racionalisme de la nostra cultura i dels pares podria pensar que es tracta d'una evasió perillosa que portaria als nens a saltar des de la finestra amb una capa vermell superman. Però els nens saben quan entren i quan surten del joc. Si algú pot patir aquesta confusió no es deu al joc mateix sinó al que contrari a un excés de realitat que no els permet el joc.

A més el joc també incorpora el límit, sobretot quan es juga amb altres amb què cal intercanviar, negociar i pactar. Més endavant aquests pactes es fan regles pròpies d'una sociabilitat infantil: s'ha de ser lleial amb els amics xivar-se és una transgressió. Al final el mateix joc és norma, reglament que obliga i prohibeix. Només és possible gaudir del joc si els jugadors se sotmeten a la norma. L'obligació es fa plaer en el joc. Jugant s'aprèn a conviure.

Els que ens dediquem a la psicoteràpia de nens sabem això i la nostra pràctica incorpora el joc com a instrument fonamental. Afavorim el joc sabent que a través d'ell no només ens permet conèixer-los i conèixer-ells mateixos, sinó que a través del joc van descobrint i construint altres maneres de sentir i de pensar. No sempre és això entès pels pares els qui de vegades es queixen que quan els fills vénen al psicòleg "l'únic que fan és jugar" i que "per això ja ho fan a casa". A part de explicar-los el lloc que ocupa el terapeuta en aquest joc, és la nostra tasca ajudar-los a entendre la serietat del jugar del seu fill.

Tampoc sempre és cert que això ho fan a casa. Hi ha nens que no juguen o juguen poc. El pragmatisme i la necessitat de tenir collocats als fills els porten a apuntar a innombrables activitats extraescolars que suposadament els serviran per estar més preparats per a la vida. Idiomes, entrenaments esportius, ensenyaments musicals, i moltes altres activitats omplen les seves agendes sense deixar temps i espai a la trobada lúdic i lliure amb els amics o amb ells mateixos. No tenen temps per avorrir-se i crear per si mateixos el seu espai d'imaginació i plaer.

Sovint quan preguntes si juguen els seus fills, els pares responen que tot el temps lliure ho passen amb la consola. Es confon el joc amb la joguina. Posseir aquests artefactes monopolitza el desig infantil. Sense anatematitzar l'ús d'aquests artefactes, a la qual massa sovint se'ls atribueixen l'origen de tots els mals, és cert que proporcionen una manera gairebé exclusiu i unidireccional d'activitat lúdica. S'oblida el lloc que els adults té en el seu ús i abús. A qui no és aliè la facilitat per tenir quiets i distrets als nois i l'interès comercial d'un negoci mundial.

Els nois i noies creixen i es fan adults. Una perspectiva molt restrictiva limita el joc a l'edat infantil. Pel adult quedaria com una activitat marginal limitada al temps lliure. No obstant això quan s'ha jugat molt i intensament al llarg dels anys de formació, el joc deixa de ser una activitat; queda incorporat al bagatge subjectiu de les persones. Ocupa una funció en la creativitat, en la construcció de la sociabilitat, en la trobada sexual, a la desdramatització dels conflictes, aspectes claus de benestar i de salut mental.