Waterloo, Napoleó i la paella de Puigdemont

Diuen que l'estiu és una època propícia per fer autèntiques bogeries --n'hi ha que les fan tot l'any-- sense tenir sentit del ridícul. Aquestes accions es justifiquen com els efectes del sol, tot i que qualsevol forma de justificar-se és bona. Tampoc passa res per fer ximpleries un cop a l'any, ni l'edat és un problema. El preocupant és que aquestes actituds siguin la tònica dominant.

Carles Puigdemont, el fugit a Waterloo, no es resigna a dues coses: perdre protagonisme, ni que sigui fent el ridícul, i a les trobades estiuenques de paelles amb els amiguets als que delecta amb un concert de guitarra i veu de cassalla... o serà ratafia?

Per la foto es dedueix que molts dels "amics" habituals al menjar han fet mutis pel fòrum: és el cas de Joan Laporta, encara que no és l'únic. La por a perdre la feina és superior als llaços d'amistat, molt humà d'una banda, encara que poc ètic d'una altra. Però allà hi ha la reinona Rahola per donar el do de pit, sortir a la foto, menjar la paella, cantar els Segadors i el que faci falta. Cal mantenir la flama, però es van oblidar --excepte Puigdemont-- de posar-se el llaç groc... seria per no tacar-lo.

Mentre menjaven l'arròs feliçment --qui seria el cuiner?-- més d'un comentava que ells muntaven el numeret mentre altres companys polítics i "activistes socials" estaven a la presó a l'ombra no precisament d'una olivera. Segur que s'estaven enrecordant del cantant de Girona de serrell tipus Beatle i del cor celestial que l'acompanyava en el dur tràngol de menjar.

El gran absent va ser Torra, que sembla haver-se distanciat del seu cap. Qui sí que hi era per rebre la seva benedicció va ser el conseller Calvet, que es postula com a candidat per substituir l'actual president, immers en la batalla d'intentar convèncer l'ANC que torni a la cleda dels partits, cosa que sembla improbable en aquests moments.

Calvet, l'home que té passat a Vertix, està convençut de ser la persona idònia per fer el salt a la Plaça Sant Jaume. Creu que amb el suport del fugit té el terreny guanyat, encara que no ho posaran fàcil. El seu perfil és de l'escola Puigdemont, però s'oblida que l'expresident és d'aquells que "no poden fer dues coses al mateix temps, com prometre i complir".

Waterloo va suposar la derrota de Napoleó i l'inici de la llegenda d'un home que es va enfrontar a tots els països europeus però finalment va ser vençut. Potser Puigdemont vol passar a la història com l'"heroi" (¿o dolent?) que va ser capaç de desafiar la UE, però que va fugir deixant als seus companys de viatges en mans de la justícia, mentre ell celebrava el seu tradicional dinar de germanor amb la seva guàrdia pretoriana.

Puigdemont no és Napoleó, ni se li sembla. Només tenen en comú que Waterloo serà la seva tomba política com ho va ser per a Napoleó. Intentar emular el petit gran home és com un acudit d'Eugenio.

Algú va dir que "quan un home estúpid està fent alguna cosa del que està avergonyit, sempre declara que és el seu deure".