Itàlia, sí; Espanya, no sap

Semblava impossible ... Com podria forjar-se una aliança de govern entre dues formacions polítiques que s'havien tirat repetidament els plats pel cap i semblaven adversaris polítics irreconciliables?

Sobre el paper ni el Moviment Cinc Estrelles (transversal, ni de dretes ni d'esquerres com s'autoproclamen reiteradament), ni el Partit Democràtic (hereu socialdemòcrata del Partit Comunista Italià i amb sensibilitats populars democristianes), semblaven els 'casamenteros' idonis per a un matrimoni governamental a la italiana. Però ja estan al capdavant d'un renovat executiu que gaudeix d'una bona acceptació de benvinguda al país transalpí.

A Espanya, "ni sí, ni no, sinó tot el contrari". També podria al·ludir-la categoria utilitzada en les enquestes demoscòpiques del "no sap, no contesta". Encara que seria més ajustat puntualitzar que, a diferència dels negociadors italians, la categoria esmentada hauria de reduir-se al "no saben". Sense acord entre PSOE i UP, el vinent dia 23 de setembre es reenviarà tot a unes noves eleccions generals. Una cosa si més frustrant, i amb tota probabilitat atzarós no només per a l'estabilitat política d'Espanya; sinó també per al rellançament del procés europeitzador després dels intents de sabotatge afavorits per illuminati com ara Trump i Johnson.

Perquè Europa hauria d'estar en la primera línia de les discussions polítiques de futur. La temptació sobiranista dels Estats Membre de la UE és el parany saduceu que plantegen els populistes antieuropeus als seus electors nacionals del Vell Continent. Per dir-ho breu: sense Europa, tots els que ens sentim europeus arrisquem els nostres èxits de justícia i benestar implementats en els nostres països amb un alt grau de legitimitat. Modestes podrà al·legar-les conquestes dels nostres Estats del Benestar. Emperò, cobren el seu autèntic realç al comparar-les amb els estàndards de satisfacció vital presents en altres models socioeconòmics propugnats per l'individualisme mercantilitzador anglo nord-americà o el nou esclavisme emergent, posem per cas.

És que només prendrem consciència de la magnitud de les nostres 'modestes' conquestes després del convuls segle XX de guerres i enfrontaments quan perdem, per exemple, els nostres sistemes de previsió social, les pensions o la sanitat pública?

Encara avui es continua actuant políticament amb el 'xip' polític de fa uns lustres. Tot el prevalent per als nostres polítics és assegurar-se una estratègia electoral per guanyar l'accés a les poltrones i l'exercici del poder representatiu. Assistim en els temps que corren a insofribles aparicions mediàtiques, generalment sobreactuades i prenyades d'un poyoyisme va. Com sàviament apuntava Felipe González fa uns dies, es pateix de discurs propositiu i d'acció europeista. Gairebé tot queda adotzenat a la mitjania d'una pugna electoral cada vegada més encanallada.

I és en aquest punt en què el redactor d'aquestes línies expressa el seu desànim davant la reacció mesquina dels líders de l'oposició contra el president del Senat, Manuel Cruz. Com col·lega i seguidor de la seva trajectòria acadèmica comparteixo plenament les mateixes manifestacions del professor Creu en el sentit que no tot hauria de valer en la política. Les ànsies de l'oposició per erosionar el partit en el govern en funcions han portat a denigrar la capacitat intel·lectual contrastada del professor de la Universitat de Barcelona per uns suposats plagis de paràgrafs en alguna de les seves obres científiques. La maldat de les acusacions dels portaveus del PP, Ciutadans o Vox no només qüestionen la persona sinó a la mateixa institució del Senat. L'enviliment s'apodera progressivament del discurs polític a Espanya i això és una invitació no només al distanciament, sinó a la retrocessió de velles pugnes fratricides d'una miserabilitat rampant i xarona.

A Itàlia el nivell del postureig polític és potser més notable que en el nostre país. Podrien esmentar-se un reguitzell de declaracions extemporànies com la coneguda asseveració de Matteo Salvini, gran perdedor en l'última crisi de govern, que "l'euro è un crimine control l'Umanità". Perles cultivades i notícies falses proliferen de continu entre els media i les xarxes socials italianes. Però la lucidesa d'alguns polítics, entre ells l'injuriat Matteo Renzi, ha fet possible que hi hagi un govern a Itàlia que els leguistes o 'bàrbars del nord' (Beppe Grillo, fundador del Moviment Cinc Estrelles, dixit) volien desenganxar d'Europa.

I ara no només un representant de pes del Partit Democràtic italià, Paolo Gentiloni, exprimer ministre (2016-18), ha estat proposat com a membre de la Comissió Europea d'Ursula von der Leyen, sinó que la seva cartera és la d'economia. La seva tasca es presenta com hercúlia després que l'anterior govern entre estel·lars i leguistes coquetegessin amb la idea d'un 'Italbrexit'. És a dir que en un breu, molt breu període de dies, s'ha fet possible a Itàlia un acord que semblava impossible més que improbable.

I mentre a Espanya, es mira al melic, o zones corpòries inferiors, mesurant-se la capacitat de picardia en la pugna per les butaques governamentals. En paral·lel els robots, el big data o les aplicacions d'intel·ligència artificial segueixen conformant les expectatives futures per a la vida dels europeus. Però no parlem de com preservarem el nostre model socioeconòmic fet fugir la desigualtat depredadora; ni com neutralizarem els efectes perversos de la concentració capitalista dels nous senyors feudals corporatius i de l'1% de la població cada vegada més superric.

Assistim als esforços per un part de les muntanyes que, com resa la faula, pot concloure en el naixement d'un ratolí en un vaixell cada vegada més a la deriva. Facin un esforç, senyors negociadors del PSOE i UP i sorprengui'ns amb un arranjament d'última hora. Mai és tard si la dita és bona ...