El dia després

Va començar la campanya amb males perspectives pels qui pensen en clau progressista, per la senzilla raó, que estan tan cabrejats que no volen anar a votar de cap de les maneres.

Com sempre, els pot el que abans que els antitaurins apareguessin en les nostres vides es deia la vergonya torera, que era un estat d'ànim que no tenia Rafael Ortega "el Gallo" quan protagonitzava una de les seves escandaloses "espantás" que justificava, sense dubtar-ho un instant, amb una frase de les seves que ja ha passat a la memòria col·lectiva: "prefereixo una bronca a una espantà". Vaja, que només torejava als toros que li agradaven, provocant, darrere de la barrera, que diversos dels bòvids es tornessin als corrals, enmig de la gresca d'uns i la monumental bronca de la majoria dels aficionats, que en aquella època, omplien, recordem, de forma massiva, les places de toros espanyoles, especialment la Maestranza, on aquest personatge de llegenda, compartia cartell amb Lagartijo Chico o Juan Belmonte. Casat amb la gran Pastora Imperi, aquest geni del toreig, no té grans imitadors entre els actuals líders de la nostra política, però sí entre els votants que es volen quedar a casa i reneguen de tornar a lliurar la seva papereta a les formacions de l'esquerra, per no haver estat capaços d'haver configurat un govern d'aquest signe polític mentre la dreta, sí que ha sabut pactar rentades sorprenents, per evitar la seva desaparició política després de la patacada electoral soferta el 28 d'abril d'aquest mateix any.

Bé en aquesta estàvem intentant calmar-nos, quan, com ja els anunciava en el meu anterior article, els partits no han esperat que ens recuperàvem del disgust del dia anterior, per tirar-nos sobre els seus nous missatges intentant convèncer-nos que no ha passat res i que, o votem o no cau el cel a sobre. Tot plegat no està malament com a teràpia de grup.

I per confirmar el que els explico, ahir vam anar veient a la televisió, primer a Irene Montero que, sense pensar-s'ho dues vegades, va abandonar el seu permís de maternitat en contra del que ella i el seu moralista marit sempre han predicat, per recordar-nos que la seva formació, feta malbé, segueix predicant ètica, posant com a exemple, faltaria menys, que ella no ha volgut ser vicepresidenta d'Espanya. "Pablo, Pablito, Pablete" -Perdoni'm José María García per la còpia de la frase- s'ha acollonit i ha tirat de la parenta per explicar l'inexplicable. Es veu que la pista que se li ha donat a Iñigo Errejón i la seva possible candidatura en els mitjans madrilenys, està nerviós i s'ha hagut de tancar, suposem nosaltres, si luxós xalet a prendre una truita de Diazepan perquè no li donés un esglai antològic. Home, Senyor Iglesias, que això ja ho sabia fins a la Colau.

Després, fingint calma, molta calma, hem vist a Pablo Casado transformar-se en un home de centre seguint el consell dels seus assessors, em refereixo naturalment als professionals que ha contractat, i no els "chichinabos" que l'havien convertit en un defensor de la intransigència nacional, per així sortir també a la tele, després de dinar amb Rajoy el gallec tranquil, a la recerca de l'anhelat bipartidisme que sembla ser, que ara, per a aquells que ho vilipendiaven, és la millor solució política per sortir del gran embolic en el que estem ficats.

També, per descomptat, hem vist al Ciutadà Albert Ribera enganxar un altre dels seus famosos salts, injuriant de nou al sanchisme, i de pas, intentant enganyar Casat amb un pacte que li torni la imatge de centre que el mateix ha destrossat amb estúpida traïdoria al llarg d'aquests últims mesos, expulsant, per a això, del seu cercle de confiança a destacats i intel·ligents col·laboradors del partit com Carreras, Garicano, Valls --el seu gran fitxatge municipal-- o el fins fa poc amic de l'ànima i eurodiputat, Javier Nart. Anem, que la parella de Malú, no només ha espatllat la gira de la famosa cantant aquest estiu, sinó que a més, ha portat els seus i seves, via monotema català i sota el lema Sánchez Go Home cap a la tempesta electoral perfecta. Per descomptat, si algú es mereix pegar-se una patacada en aquesta històrica ocasió, aquest és aquest subjecte polític llunàtic i capritxós.

I llavors, va succeir que quan estàvem en aquest punt d'anar-nos al llit a dormir sense sopar, aclaparats pels missatges d'uns i d'altres, apareix a la pantalla Pedro Sánchez substituint als de El Intermedio, que són els que em fan riure a aquelles hores. El que em faltava. Llavors ho vaig entendre gairebé tot: s'havia mantingut calladet després de l'anunci real de noves eleccions, com si deixés a tothom desfogar, per reservar-se per al gran Chupinazo de sortida: l'entrevista amb Farreras a la Sexta. Un cop de peu en els bemolls als seus adversaris que diria el gran portaveu d'Esquerra, Gabriel Rufián, un altre que tal s'expressa.

Com que no vull reconèixer que el secretari general del PSOE és el que amb diferència és el menys dolent dels que van a presentar-se, i que tot i la supèrbia que l'adorna és l'únic que dóna la imatge de President de Govern modern, no els vaig a donar la meva opinió sobre el que va dir per no afavorir-lo. Només els deixo dos apunts: em va agradar com va explicar per què li agrada Iñigo Errejón, una gran pista a seguir pels desencantats de o de l'Esquerra Unida, i l'altra, és que el PSOE és un partit amb història i que per això sap unir-se quan cal lluitar en situacions electorals tan difícils com la d'ara. Sánchez va fer un pas enrere, i la seva oposició interna també. En aquest tema se li va entendre tot al candidat que ha provocat noves eleccions. Va tenir, això sí, la pietosa serenitat de no dir que els principals empresaris d'aquest país i l'Europa de Brussel·les també volien el mateix i no un govern de coalició amb l'antieuropeista Pablo Iglesias. S'ha empassat el gripau i ningú ahir va tenir el valor de comentar-ho.

Així que, ja saben, després d'aquest dia després, desmesurat en gairebé tot, a partir d'ara a seguir aguantant el xàfec de missatges que ens caurà a sobre i reflexionar sobre el que és realment important, que consisteix a decidir on es van a anar a prendre unes canyes i un parell de tapes per pair el vot el dia de les actuacions. Agur.