La Fortuna de la família Franco

Si en aquest país anomenat Espanya els espanyols ens poséssim a investigar, per pura dignitat, sobre l'origen de la fortuna de la família Franco, segurament a aquests néts del Caudillo -que no han donat a la seva vida un pal a l'aigua- els entraria el pànic escènic i es mostrarien més respectuosos amb l'Estat i els governs democràtics que els han permès donar-se la vida pare. El Marquès de Villaverde era un prestigiós especialista, amb uns diners i possessions que heretades dels seus avis i mare sonen a pur botí d'una guerra que va guanyar l'avi Generalísimo i en què van perdre la vida, diuen els historiadors, un milió de espanyolets i altres tants van haver de sortir corrents, ja que als que es van quedar aquí, o els van empresonar o els van passejar per acabar dormint, encara ara, en cunetes o fosses comunes el somni de la mort per a vergonya de tots nosaltres, especialment dels franquistes.

Ara llegeixo que a Franco el treuen de la Vall dels Caiguts i se l'emporten a un cementiri per a rics per enterrar-lo, amb tota cura, al costat de la seva esposa Carmen Polo, companya en vida dels privilegis i donacions que va rebre el seu marit durant quaranta anys de 'Longa noite de pedra' per a tots els No afins al règim, més coneguts com "els vermells". A mi em sembla bé que el Tribunal Suprem per unanimitat tanqui amb valor jurídic màxim una llosa de vergonya que encara pesava sobre la nostra dignitat col·lectiva. Es tractarà a aquest assassí amb l'exquisida cura que encara no tenen els que reclamen saber on són els familiars que van assassinar els qui havien guanyat la guerra, sobretot en la covarda opacitat de la rereguarda, per així imposar el terror i quedar-se de pas amb els béns i propietats dels vençuts.

En aquesta lectura meva em trobo amb les paraules de la defensa dels Franco, que diu apel·larà al Tribunal de Drets Humans i al Constitucional per reclamar "els seus drets", la qual cosa em fa pensar en el gran que és la Democràcia espanyola, que permet als que són hereus directes de la indignitat d'uns fets històrics que mereixerien haver passat pel Tribunal de la Haia, disposar i fer ús de la possibilitat que la llei els empari, mentre viuen en gran d'una fortuna familiar que la Hisenda pública ja hauria d'haver investigat per determinar el seu veritable origen fa uns quants anys.

Com aquests ocells van a la seva i no s'assabenten que les famílies dels altres dictadors com el seu avi sempre han optat per l'anonimat -perquè l'oblit sigui la millor medicina per calmar el dolor col·lectiu que han originat els seus parents- potser, sense saltar-se la llei, caldrà aprofitar el viatge a Estrasburg per intentar obrir un procés investigador que emeti un dictamen europeu sobre què va significar per a tot el poble sobirà del Regne d'Espanya el Cop d'Estat del General Franco. Toca ja que Europa es mulli, com ja es va fer amb Hitler, Mussolini o Stalin, i els digui a aquests Senyors hereus que el Règim del seu avi va ser un crim de lesa humanitat i que el que ells tenen en comptes i béns procedent de l'herència familiar, haurien d'haver retornat a l'Estat perquè pogués reparar, en una mínima part, el dany causat a milers de víctimes innocents, i a ells ia la seva consciència retornar-li la pau i l'assossec per l'herència rebuda.