Se'n va el Caiman...

Quan el General Franco va morir a l'hospital el 20 de Novembre de 1975 als antifranquistes ens va donar un atac de goig que, en el cas dels de la meva generació, va degenerar en la recuperació instantània de la memòria històrica, en el meu cas, de la musical, recordant de les cançons que cantaven els meus pares la que dóna títol a aquest modest article: 'Se'n va el Caiman', una molt popular cançó llatinoamericana composta pel colombià José María Peñaranda després de recórrer diversos països de Sud-Amèrica va aterrar al nostre país en els anys cinquanta en la veu de Luis Alberto del Paraná.

Se'n va el caiman, se'n va el caiman,

es va per Barranquilla

Se'n va el caiman, se'n va el caiman,

es va per Barranquilla...

En aquells anys, la censura ostentava comandament en plaça, i les autoritats franquistes van decidir prohibir la difusió d'aquesta cançó que ja havia acabat amb la vida política d'Enrique Jiménez president provisional de Panamà. Es deia, en aquell temps, que Franco anava a dimitir, cosa que com bé va vaticinar el General Cabanellas, i hem pogut veure i escoltar aquests dies en una de les escenes de la pel·lícula d'Alejandro Amenábar, mai va arribar a produir-se.

No obstant això, la cançó del Caiman es va fer molt popular, sobretot, entre la gent que escoltava Ràdio Pirenaica per les nits a la solitud del seu dormitori i encara més entre aquells milers de espanyolets que a l'exili es il·lusionaven per la caiguda del Dictador que havia massacrat als seus i a ells els havia enviat lluny de la seva pàtria amb l'etiqueta de vermells.

No sé per què, però ahir, amb escassa caritat cristiana, ho reconec, en conèixer que la sentència del Suprem inhabilitava als que s'oposaven al trasllat de les seves restes al Cementiri del Pardo a imposar-nos la "pau eterna" de la seva mòmia en la Valle de los Caídos, m'he posat a cantar de forma irreverent, una altra vegada, el "Se'n va el caiman" amb l'esperança que mai més es em passi tornar a fer-ho. Visca la Llibertat!