Hi va haver un temps, quan Roma dominava el món conegut, en el qual se celebrava l'anomenada 'Festa de l'Esclau', que coincidia amb el solstici d'hivern i l'entrada del sol al signe de Capricorn -entre els dies 17 i 23 de desembre - que coincidia amb la fi del període de sembra i el ritme de treball en el camp baixava molt. A La Saturnalia, com es deia popularment a aquest període de vacances, es retia homenatge a Saturn -el Déu de l'Agricultura - i en conseqüència als llavors anomenats esclaus tot li estava permès.
I com a recompensa pel seu esforç i dedicació, se'ls obsequiava amb unes coques rodones de figues, dàtils i mel, en què s'amagava una fava seca, símbol de la prosperitat. La sorpresa en aquesta època era que si el que trobava la fava en el seu tros de coca era esclau, quedava lliure del treball per un dia i era complimentat com un rei, fins i tot en alguns casos se li concedia la llibertat.
Serveixi aquesta cita de la memòria històrica comuna en els territoris de l'antic Imperi romà -la Catalunya romana ho va ser- per explicar, primer, que com és obvi, els processats no són ni han estat mai esclaus de res ni de ningú; i després el perquè creiem que la sentència del Suprem als condemnats per secessió a Catalunya amaga en el seu interior l'equivalent metafòricament a aquella fava seca de la fortuna, que els conduirà gairebé de forma immediata al tercer grau penitenciari i amb ell a una semillibertat en les seves condemnes.
Com és sabut i així està escrit en la sentència, el Tribunal Suprem ha rebutjat imposar als acusats l'anomenat període de seguretat, que impediria concedir el tercer grau als condemnats abans que aquests haguessin complert la meitat de la condemna a la sentència del procés. Fins i tot en la seva intervenció final en el judici, la Fiscalia havia demanat aplicar aquesta mesura, possible en casos de condemnes superiors als cinc anys de presó. Però aquesta excepció, comuna per a gairebé tots els penats en territori espanyol, ha desaparegut miraculosament pel generós oblit dels jutges que ha presidit el jutge Marchena. La qual cosa significa que els serveis Penitenciaris de la Generalitat no tindran aquest obstacle a l'hora de decidir en quin règim penitenciari es compleixen les nou condemnes del procés des del minut zero. Doncs... al gener.
Per justificar aquest privilegi, la sentència només ens diu el següent:
Per resumir: que si així ho desitgen les autoritats penitències catalanes, poden -i així ho faran- deixar a "els seus presos polítics" dormir a casa tots els dies de la setmana llevat que el fiscal, el jutge de vigilància penitenciària i una altra el Suprem s'oposin ferotgement, cosa que, veient el que ha passat amb el penat Oriol Pujol, el veiem gairebé com utòpic.
Mentrestant, tot això ens sufoca a tots, especialment als que hem tingut algun fill a la presó condemnat per un jutge independentista; l'impresentable Torra i l'orfeó independentista es passeja pels carrers i ens amenaça a tots els demòcrates espanyols, amants del diàleg, gairebé amb la ira de Llucifer si no ens sotmetem a la seva satrapisme totalitari.
Parlem clar. La sentència -que és dura, però molt fàcil d'acatar per a la majoria dels europeus- no servirà de res si la part contractant de la primera part -que diria Marx Don Groucho- no deixa de mentir als seus seguidors, explicant-los el que ara ja tots sabem: que la maniobra del president del Govern espanyol -dirigint intencionadament el Judici cap a l'Advocacia de l'Estat - els ha beneficiat generosament, això si tenim en compte que molta gent exigia rebel·lió i no aquesta secessió light si s'apliquen -com els assenyalo línies amunt- les previsions penitenciàries que l'Estatut de Catalunya atorga al Govern presidit, ara mateix, per un iluminati totalment fanatitzat.
El camí cap a la concòrdia i amb ell cap a la convivència, no ha fet més que començar. Però, de moment, hem començat molt malament. No me n'alegro de les condemnes, però aquesta sentència que no sembla agradar ni a uns, ni als altres -la qual cosa ens fa creure que és bastant justa pels fets jutjats- hauria de complir sense que ens quedi la sensació que tots, a Espanya i especialment a Catalunya, no som iguals davant la llei.
Escriu el teu comentari