Catalunya i la "conllevancia" orteguiana

Ortega y Gasset ha estat per als seus contemporanis del segle XX una referència en el pensament modern. Els seus diatribes amb Azaña sobre Catalunya han quedat perpetuades en les sessions del Congrés dels Diputats. Les seves converses amb contemporanis de la talla intel·lectual i política de Joan Maragall, Josep Pla, Eugeni d'Ors, Josep Carner, Alexandre Plana, Antoni Rovira i Virgili, Rafael Campalans, Joan Estelrich, Amadeu Hurtado, Humbert Torres, Carrasco i Formiguera o Josep Ferrater Mora -i que han estat extraordinàriament recollides en el gran llibre d'Andreu Navarra "Ortega y Gasset i els catalans" - demostren que el filòsof madrileny coneixia perfectament els secrets d'amor-odi del binomi Espanya-Catalunya i que, encara que opinés de part , havia format el seu criteri amb coneixement de causa, avalat en nombroses converses, cartes i llibres que li portarien a una resignada posició existencial, per a la qual es va inventar una paraula gairebé impossible: la 'conllevancia'.

I si a aquest periodista li tira més la seva simpatia per Azaña en el tema ideològic en el temps en què van viure tots dos, ha de reconèixer que, vist el que vam veure i vam patir ahir els ciutadans corrents i sobretot, el que contemplem in situ a conseqüència de l'anomenada sentència del Suprem sobre els polítics del Procés, hem d'advenir-nos a pensar com Ortega, que el que ens espera a uns i altres és una "conllevancia demócratica" durant una molt llarga singladura convivencial, si no volem acabar com en l'Ulster assumint les tristíssimes conseqüències que tots sabem.

Qui són les víctimes? Tots els que hi vivim. I ja que aquestes situacions mai es tanquen bé si al final del conflicte hi ha vencedors i vençuts, ja es poden imaginar el que ens queda per esperar. No els explico qui són els culpables, perquè almenys jo no ho sé. Hi ha tants candidats sobre la taula que no em queda espai a la pantalla per relacionar-los una llista mínimament solvent. Només espero que els nostres fills i néts no paguin les conseqüències, per al que es fa necessari que aquestes i aquests incompetents desapareguin aviat, per exemple en la pròxima legislatura parlamentària de les nostres vides, perquè, almenys als que volem dialogar ens deixin fer-ho pacífica i assenyadament. Mentrestant, fem cas a Ortega, conllevémonos els que vivim a Catalunya. Seria bo i savi. I als que criden des de Brussel·les o des de Madrid que els donin.