Amén

Quan escric aquestes línies, veig les imatges de televisió que ens ensenyen a la Notària Major del Regne i ministra de Justícia entrant a la Basílica del Valle de los Caídos per participar i donar fe que s'inicia el procés d'exhumació de les restes del General Franco de la seva tomba en lloc sagrat amb custòdia concedida als Benedictins, per a continuació ser traslladats al cementiri de Mingorrubio a El Pardo, per a ser col·locats en la nova tomba, molts desitgem que definitiva, al costat de la seva esposa Donya Carmen Polo y Martínez Valdés com era, diuen alguns historiadors, el seu desig final.

Si els descric les circumstàncies del "historical tempore" és per reconèixer-, als que tinguin l'amabilitat de llegir aquest article, que fins que no ho he vist amb els meus propis ulls, no m'he cregut que un Govern de l'Espanya democràtica decidís algun dia treure les restes d'un Dictador, comparable a Hitler o Mussolini, de la cripta en la qual li van col·locar els seus seguidors i amics amb la benedicció d'una Església que, en vida, el va rebre sota pal·li en els seus llocs més emblemàtics, però que ara, fet i fet, tanca la història d'aquests i altres desgraciats fets del passat, amb una discreció vaticana absoluta, per a desesperació i cabreig de la família Franco. Anem, per traduir al llenguatge del dia a dia com l'apòstol Tomàs: Si no ho veig, no m'ho crec.

La sortida de Franco del seu lloc de culte no ha de ser el final de res, sinó el principi d'un temps de reconciliació total, que ja van buscar amb afany les dues Espanyes quan en la Transició van passar pàgina i van decidir viure en Democràcia. Com aquell acte de generositat generacional, no va saber tancar les ferides obertes a les fosses comunes, tenim ara l'obligació ineludible d'acabar la tasca amb dignitat i eficiència perquè en aquest país cap espanyol dormi en la solitud indigna d'una cuneta o en una fossa comuna de Déu sap on. Costarà treball i paciència, però la recompensa és, per als que ara vivim i els nostres fills, molt generosa i motivant: culminar un acte de justícia.

A continuació, per fi!, ja podrem col·locar-li al relat l'única paraula que fa possible la reconciliació entre ciutadans iguals i lliures en un Estat democràtic, i deixar que la història posi a cadascú al seu lloc sense revenges possibles: Amén.