Neoliberalisme i pobles indígenes a l'Amèrica Llatina

El neoliberalisme, com una etapa de l'acumulació/especulació del capital per despulla, es fonamenta en la transferència de béns comuns i serveis públics al sector privat, obertura de les fronteres comercials (per a l'ingrés dels productes), reducció de les potestats estatals, disminució de la inversió social i precarització laboral.

Allà, per la dècada dels 60 del passat segle, quan l'oligarquia catòlica de Xile, en conveni amb la USAID, importaven els 'cervells' neoliberals de la Universitat de Chicago, per implantar a Xile el 'prototip' del 'desenvolupament neoliberal' llatinoamericà, gairebé ningú va prestar resistència.

Per molt temps, aquest país sud-americà es va constituir, amb els seus sistema econòmic, al 'model' a imitar per tota Llatinoamèrica.

Des de mitjans de la dècada dels 80, inicis dels 90, en la majoria dels països d'Amèrica Llatina es va impulsar el model neoliberal, sense major resistència social, molt menys, política.

El neoliberalisme es va vendre com la panacea per el 'subdesenvolupament llatinoamericà '. 'L'Estat és un mal administrador dels béns i serveis, hem de deixar que el lliure mercat decideixi tot', va ser la consigna.

A finals de la dècada dels 90 es va viure una de les primeres revoltes populars contra els impactes perversos del sistema neoliberal a la regió. Primer va ser el 'caracazo'. Després, van emergir les revoltes socials a Equador, Argentina, Brasil i Bolívia. Va ser en aquest últim, on, l'any 2000, es va aconseguir renacionalitzar l'aigua que havia estat privatitzat.

En els casos d'Equador i Bolívia, els moviments indígenes i camperols es van constituir, i es constitueixen, al nucli central de les accions de resistència al devastador sistema privatitzador.

GOVERNS PROGRESSISTES I AGENDA INDÍGENA

Les forces socials antineoliberals, via eleccions, van aconseguir col·locar governs progressistes (post neoliberals) al Brasil, Argentina, Equador, Bolívia, Veneçuela. Aquests, al seu torn, van impulsar inèdits processos d'integració regional sense la presència dels EUA, ni el Canadà.

Bolívia va ser i és l'únic país on indígenes i camperols 'insubordinats' davant dels abusos del sistema neoliberal, mitjançant procés democràtic, van aconseguir col·locar a la Presidència de la República a un dels seus dirigents, Evo Morales. A més, van impulsar un procés constituent incloent, van redactar una nova Constitució Política, i van crear un Estat Plurinacional en procés de construcció.

Així, Bolívia, des de les fondàries del menyspreu a la qual s'havia acostumat com a país, va ressorgir refulgent com l'Au Fènix en el present segle, fins constituir-se en el model 'referent' pel seu creixement econòmic, estabilitat social i democràcia intercultural.

Els registres bibliogràfics indiquen que durant els tres segles de la Colònia europea les revoltes indígenes van ser constants que durant les repúbliques. Moltes d'elles van abonar els inacabats processos de les 'independències republicanes' fa dos segles enrere.

Durant les repúbliques bicentenàries, els pobles indígenes van subsistir 'reduïts' en els seus territoris, en bona mesura, fora de l'abast del poder de l'Estat nació. Fins que va aparèixer el depredador sistema neoliberal que busca i furga tot arreu. Disputant, sobretot, els béns naturals cultivats o conservats en els territoris indígenes.

Les concessions hidromineras i / o hidrocarburífereas van activar i activen accions de resistència sense precedents, en països menys sospitats. Va ser el poble Maputxe qui, amb perseverança estoica, va iniciar l'actual resistència social a Xile (la Meca del neoliberalisme llatinoamericà). Són els quítxues, shipibos, aimares ... qui realitzen accions de protesta/resistència al sistema neoliberal en el Perú.

Són els pobles indígenes (que amb prou feines sumen el 7% del total de la població nacional) de l'Equador que, un cop més, van fer 'retrocedir' a la desnonada recepta de l'FMI.

A Hondures, Guatemala, Méxic o ... són els pobles indígenes i camperoles, en bona mesura, que denuncien i resisteixen al saqueig que pateixen per part dels agents del sistema neoliberal.

És clar que el sistema neoliberal va avançar a l'Amèrica Llatina fins a trobar resistència social als territoris indígenes. Pel que sembla que la 'sobirania' i la 'dignitat' ja no es disputen a la jurisdicció dels estats nacionals, sinó en els territoris indígenes.

El repte està, per als pobles indígenes en resistència, en transitar de la resistència social a l'acció política, mitjançant organitzacions polítiques pròpies, per disputar el poder i construir estats plurinacionals.