Jo aniré a votar

Les exclusives que s'expliquen a la televisió, en plena campanya electoral, dient entusiasmada la presentadora de torn: "aquesta cadena ha tingut accés al sumari ...", sempre deixen en l'audiència -acostumada a empassar-se gripaus informatius de tota mena i grandesa- un gust agredolç -barreja de desconfiança i descreença - que fa que la professió de periodista quedi en entredit, perquè sempre se suposa en l'ombra la mà política manipuladora que busca -per la via ràpida de l'enganyosa torçar la intenció de vot d'una bona part de l'electorat.

Malauradament, aquesta és una constant, que sempre apareix quan els partits necessiten arribar a un determinat volum de vots, amb el qual consolidar majories pròpies o destruir la fidelitat de les dels seus més aferrissats rivals. Segueix passant i molt em temo que, mentre no hi hagi lleis contra el libel i sobretot, ètica en alguns dels nostres col·legues, seguirem assistint a aquests casos de complicitat entre la política i la informació, que fan que la gent no es fiï de gairebé res del que li expliquen.

Ho hem tornat a veure en aquestes dates, i em temo que encara queden moltes altres, fins que els que escrivim ens autoimposem algun tipus de penitència professional que deixi el pseudoperiodista corrupte abandonat a una mena de descrèdit que li convenci que el seu no és la informació tradicional, sinó publicar en una mena de gasetilla ideològica en la qual -sense que ningú li moleste- pot expressar-se lliurement en benefici del seu partit o líder carismàtic. No es pot presumir d'independència si s'és periodista de partit i es deixa 1 manipular.

Això no vol dir que, per exemple, als amics dels CDR se'ls permeti amenaçar els companys i companyes que compten en els seus mitjans de comunicació el que realment veuen als carrers de Barcelona quan surten a cobrir esdeveniments de l'tipus Premis Princesa de Girona, en què s'escup als diputats que van com a convidats del Rei -primera autoritat de l'Estat- i es munta al voltant de la seva persona i família un setge perillós, en nom d'una República que no existeix i uns presos als quals ha sentenciat el Suprem, el tribunal més important de la Justícia de qualsevol país democràtic.

Les dues coses passen i ambdues són reprovables. Som un país gran i als meus conciutadans jo -visceralment- els tinc per intel·ligents, pensin el que pensin. Arribar fins aquí, democràticament parlant, ha costat molt, vides incloses. Convé doncs que de tant en tant ho tornem a recordar perquè els que perverteixen la Democràcia sentin vergonya en llegir els nostres judicis de valor i desisteixin d'ocupar els carrers incívicament, camuflats oportunistament de pacifistes o de grans patriotes al servei del pensament únic.

La solució més propera és anar a votar i plantar cara als intolerants i no fer cas a les tàctiques d'alguns polítics perversos. Vam guanyar molt amb un vot a la mà i encara més si ho introduïm en una urna del nostre col·legi electoral.