Eleccions del 10-N: Va guanyar el centre

El centre esquerra, representat clarament pel PSOE, ha aguantat el tipus, tot i els seus errors estratègics exemplificats en la indesitjada convocatòria electoral que acabem de patir. No obstant això, ha tret més vots amb indissimulada claredat. D'altra banda, el centre dreta -que té al PP el seu vaixell insígnia a Espanya- acaba de recuperar un terreny electoral -tan valuós- com perquè, ara mateix, valorar l'oportunitat històrica que, mirant de front al seu més aferrissat adversari polític, pugui molestar perquè intenti obrir un diàleg dur i difícil per formar el que gairebé tots hem definit com la "gran coalició".

Per entendre'ns: els escons de centre esquerra i els de centre dreta són el veritable resultat d'èxit d'aquestes eleccions -al qual poden anteposar-se legítimament diverses sumes parlamentàries -ara mateix parteixen com a proposta preferida, ja que ara mateix tenim una urgència ineludible: salvar el país del desastre en què els polítics professionals ens han ficat amb les seves intransigències i falta de diàleg.

El camí resultarà molt compromès si és aquesta el full de ruta que es tria. Si és una altra i pot materialitzar-se, doncs benvinguda sigui, sempre que no es rebutgi la millor possible sense haver-ho intentat, per molt que mai s'hagi escenificat, excepte quan una altra generació va tenir el valor d'oblidar les ferides d'una guerra civil i ens va regalar la transició política i amb ella la Constitució, de les rendes hem viscut fins ahir mateix. Per emprendre semblant gesta cal tirar-li valor i intel·ligència a la política i deixar-se d'una vegada per totes de mitges tintes.

Avui tothom se sorprèn de la crescuda de VOX i el mal missatge que enviem a Europa en haver parit electoralment la pitjor de les extremes dretes del continent. Siguem optimistes. Si VOX és el preu que hem hagut de pagar per treure la mòmia de Franco del Valle de los Caídos i enterrar les velles querelles de vermells i blaus, barat ens ha sortit, perquè els vius teníem un deute d'honor amb molts dels nostres compatriotes i ja era hora que la paguéssim. I encara més els dic i escric: aquesta forma de pensar que tenen els fills polítics d'Abascal no té futur, ni aquí, ni a la resta d'Europa, perquè si la tingués, la vida no val la pena viure-la.

En les setmanes vinents veurem en què acaba aquest lio en què estem ficats. Com sempre, si té barba, serà Sant Pancraç i si no la té, podria ser un LGTB o la casta Susana... Depèn de com ho enfoquem.