Va guanyar el Brexit

Els fenòmens electorals, com en general tots els socials, són multicausals. Així ha succeït en les últimes eleccions generals al Regne Unit. Sempre són diversos i diversos els motius que influeixen en els resultats produïts. Per als analistes polítics és temptador i menys complicat assignar una única causa explicativa al que ha passat electoralment. Sí que es pot, però, ressaltar una causa que hagi pogut influir en major mesura en la victòria electoral inapel·lable de Boris Johnson i el seu Partit Conservador. I aquesta ha estat el Brexit.

Podrà adduir que el percentatge de vot popular de poc més del % de vots rebut pel Partit Conservador, el programa electoral ha estat monotemàtic, amb el compromís d'abandonar la Unió Europea el 31 de gener de 2020, és menor que el 52% dels que van votar pel Brexit en el referèndum del 23 de juny de 2016. Però en la política cultura britànica, de naturalesa majoritària i de confrontació, el que compta és qui obté una vot més que l'adversari. O sigui, el guanyador encara que sigui per un sol vot, s'emporta tot el que electoralment està en joc. És el que es coneix com 'the winner-takes-all politics'. Amb aquesta lògica competitiva no hi ha dubte que l'inefable Johnson ha obtingut una rotunda victòria. La diferència en els resultats electorals finals l'han materialitzat bona part dels escons al nord d'Anglaterra, tradicionalment laboristes, que han passat a ser conservadors.

La gran virtut electoral dels tories en aquesta ocasió ha estat insistir en complir el 'mandat' del de 2016. És a dir, a anar-se'n de la UE. El lideratge laborista, en canvi, s'ha autoinfligit un gran dany polític en haver evitat en els últims anys la 'patata calenta' de definir-se sense embuts davant el Brexit. Durant la campanya electoral, Jeremy Corbyn ha pretès il·lusòriament concentrar l'atenció de l'electorat en velles aspiracions ideològiques. L'intent de tornar a parlar de les irredentas aspiracions de la classe obrera per controlar mitjançant titularitats estatals els grans mitjans de producció i distribució de béns, s'han topat amb el tedi dels votants i el seu desig de 'tancar' l'afer del Brexit. En paral·lel, s'ha expressat un suport implícit a l'opció de l'aliança anglo-nord-americana en el context de la globalització econòmica.

En els últims temps com líber laborista, Corbyn ha prioritzat els jocs tàctics que haguessin pogut afavorir la seva ambició per ascendir als 'cel' de govern a Londres. Però durant la campanya electoral s'ha equivocat en intentar portar la confrontació política a un temps polític i econòmic que ja ha passat. L'autèntica alternativa ara en joc per al Regne Unit no és altra que mantenir-se com a soci minoritaris en l'extensió urbi et orbi del model de capitalisme global anglo-nord-americà.

Apareix ara nítidament davant els ulls de propis i estranys la configuració d'una anglobalització, segons les idees de Trump i la seva acòlit Boris Johnson. L'aspiració no és altra que controlar el món financer i econòmic mundial. Ara ja no serveix el neoliberalisme, sinó la dominació i fins imposició dels interessos de la anglobalització. Es tracta d'una hegemonia estratègica que cerca l'establiment de nous acords comercials favorables als països de l'esfera d'influència anglo-nord-americana. Poc importa en el moment present que les elits financeres i els gabinets d'estudis (think tanks) nord-americans i britànics d'orientació neoliberal, els quals van advocar en els darrers decennis pel funcionament sense traves dels mercats nacionals internacionals, callin abraçant la causa proteccionista.

Els aparents beneficiaris de la anglobalització són les dues grans places de les finances mundials: Wall Street i la City londinenca. En aquesta línia d'expectatives no són pocs els financers britànics que argumenten que la City de Londres no necessita de la resta d'Europa i que el Regne Unit pot optimitzar la seva posició financera mundial, al costat dels EUA, sense 'lligar-se' a altres socis europeus. Els mercats borsaris i de divises així semblen haver convalidat aquesta visió amb les pujades produïdes després de conèixer-se els resultats electorals.

Però el Regne Unit també encara escenaris de futur de gran incertesa. A contra de les declaracions prepotents de Johnson proclamant que el Regne Unit és una 'única' nació, els electors escocesos s'han encarregat de recordar-li que això no és així. L'Scottish National Party (SNP) ha obtingut 48 escons a Westminster del total del contingent escocès de 59. Una victòria sense precedents que serveix que de recordatori de la possibilitat d'un nou referèndum d'independència al país caledònic. Ha influït, i molt, en el vot al SNP no només la possibilitat de la independència sinó de la pertinença europeista a la UE. El fet que a l'endemà de les eleccions apareguessin al Parlament de Westminster al costat de la Union Jack, o bandera comuna britànica (combinació gràfica de les ensenyes anglesa de la Creu Sant Jordi i de l'escocesa de la Creu de Sant Andreu), les banderes angleses dels partidaris del Brexit reflecteix una entesa que les dues realitats polítiques són el mateix. Això es pren com una ofensa a Escòcia, i augura desencontres territorials, com en el cas de la frontera entre Irlanda de Nord i la República d'Irlanda, que només un triomf del capitalisme anglo-nord-americà a escala global poden neutralitzar davant les perspectives de millores materials enfront de la UE.

Va guanyar el Brexit. Llarga vida a la Unió Europea.