Les aparences enganyen

El Congrés de PSC passarà a la història com el conclave de la unanimitat. Cap Primer Secretari ni tampoc cap secretari general del PSOE han aconseguit en la història que, en circumstàncies normals, el seu informe de gestió o la seva pròpia tasca política, hagin obtingut el cent per cent dels vots dels delegats. La imatge entre els anys 60 i 70 del passat segle ens mostra al búlgar Todor Zhivkov qui a partir de les seves sospitoses reeleccions al seu país va donar peu a la cantarella polític de l'elecció a la búlgara, tan poc agradable a l'oïda dels que organitzen congressos i aconsegueixen resultats aclaparadorament majoritaris. No sé si és aquest el cas, confio que no però, la veritat, és que les dades que tots hem conegut, ens fan tenir mals pensaments per semblant consens, veient com estava la sala plena de càrrecs del partit, dirigents públics sociates i 'paniaguados' de tota mena i lloc comú.

I així i tot, el Congrés dels socialistes catalans té alguna cosa de positiu, és la recerca i el desig que es formi a la societat catalana una majoria àmplia però diversa, capaç de mostrar la força política necessària per transformar la feblesa de l'actual Parlament català en un òrgan sòlid que permeti a les dues Catalunyes existents conviure en pau, trobant pactes puntuals perquè el diàleg s'obri enmig de tant fanatisme independentista que està a punt de rebutjar la mà que li ha estès el mateix socialisme espanyol, molt debilitat per un Sánchez que es va deixar l'ètica política a la cantonada del "no és no" limitant amb l'avinguda dels Barons.

Si ara mateix, ens baixéssim a l'arena dels noms propis, a la banda del d'Iceta, caldria destacar el de Salvador Illa a què Ferraz té en els seus pensaments des de fa temps com a polític seriós i fiable que és, però a què els que porten vint anys a l'executiva o les alcaldies del Baix comencessin a intentar moure la cadira, perquè saben, que quan més passi el temps serà l'enemic a batre en un futur no molt llunyà. Un altre nom és el de Núria Marin que es queda de Presidenta del Partit, de la Diputació i alcaldessa de referència a L'Hospitalet, càrrecs que els seus més que estimats enemics consideren que, de moment omplirà les seves ambicions polítiques. Ja veurem. El d'Eva Granados és l'última pròrroga perquè la seva carrera política enlairament definitivament o li diguin per Ministra, i el d'Antonio Balmón la prova del nou de que en el socialisme català, especialment al Baix Llobregat el que es mou és poc o gairebé res. Perquè canviar si els votants d'esquerres han canviat de comarca o s'han anat a Esquerra, els anhelats socis.

Bé, doncs ja tenen els empresaris catalans el que volien: un partit lligat per la unanimitat connectat amb el sanchisme, i a què si hi ha pacte es sumarà "l'altra Espanya" de la qual tant desconfia el món de diners. Aviat sabrem si la cosa funciona o si cal anar a noves eleccions com han fet els intel·ligents israelites als quals no els espanta votar les vegades que sigui necessari per tal que el seu país funcioni. I és que com diu el refrany: les aparences enganyen.