L''arco da vella'

Ve el que ve. Era fàcil de preveure, perquè el que hem vist i patit en els dos últims anys, per posar un exemple fàcil, ens diu que tenim un problema polític, no només a Catalunya, sinó en el conjunt de l'Estat. Perquè això d'exigir als carrers la independència és com una mala grip, que comença amb un esternut i una lleugera picor a la gola, per després expandir-se a tot el cos i d'allà, si continua sense el tractament adequat, passar-se a la resta de la família que conviu junta, i per lògica als companys de treball o als espectadors que veuen junts una pel·lícula fins a arribar a transformar-se en una pandèmia de conseqüències imprevisibles.

El Govern que hem triat té doncs davant seu, no el problema català només, com diuen els ministres sanchistas i podemitas, sinó la segona fase, ja molt avançada, de la manca de l'encaix pactat de l'Estat de les autonomies que, si a la dècada els setanta de segle passat, va ser una novetat per a l'Europa política, ara, per no haver seguit treballant amb l'eficiència política deguda a la recerca, al meu entendre, d'un federalisme asimètric que il·luminés un pacte de convivència, encara que fos de mínims entre totes les parts en conflicte ha esdevingut en sedició segons sentència del Suprem. Una autèntica catàstrofe...!

Estem així, perquè els nostres representants parlamentaris s'han equivocat greument, i persisteixen en l'error, però també perquè els nostres joves sense feina ni futur, ja passen de la política, i el carrer -que havia de ser seva- l'ha pres l'independentisme més violent, que només té al davant a tota classe de policies, per exemple als Mossos i la Guàrdia Civil, que ni poden dialogar ni tenen aquesta comesa.

I cap on ens volen dirigir els que manen? Doncs, pel que sembla ara mateix, cap a la reforma del Codi Penal, que és un pegat més com ho són els que es busquen per la via judicial, oa través dels pactes d'investidura una drecera al veritable problema real.

Som tan collonudament diversos que ningú és capaç d'encaixar aquesta magnífica policromia social en un arc de Sant Martí de governabilitat pactada que aparegui per sobre de tots sense que ningú digui, aquest 'arco da vella' -que així es diu en on naixement és meravellós. No existeix aquest consens, ni crec que pel camí pel qual anem aconseguim assolir-lo en un termini raonable. Al meu admirat Castelao la seva brillant idea sobre el federalisme ibèric el va agafar en l'exili de Buenos Aires, on va morir sense poder tornar a la Galícia que tant idolatrar. Seguim igual, o pitjor que llavors, perquè per molt que miro al meu voltant no trobo estadistes d'aquest nivell o del d'Azaña, a què tant citen ara al Congrés que només són intel·lectuals mediocres o espanyols d'escàs fust. I en aquest fita de camí ens trobem discutint com en el quadre de Goya.

Hem de reaccionar i buscar urgentment la forma d'entendre'ns. Menysprear, sí, menysprear, les polèmiques estèrils com la que ara tenim muntada a Múrcia i a Madrid. I dir-li 'no' als que discursegen en nom de "la seva pàtria" per què ens deixin en pau, perquè si no ho aconseguim, tornarem a aquest lloc en el qual els nostres besavis en el 36 es van embolicar a trets. Busquem amb fermesa, però també amb serenitat, el nostre 'arco da vella' que segueix estant per sobre de totes les nostres caps perquè ens il·lumini i ens permeti viure en pau. Només cal esperar que escampi, i torni a sortir el sol. Així de simple.