La taula de negociació

LA NOSTRA TORRE DE BABEL

CAPÍTOL I. LA TAULA DE NEGOCIACIÓ

El que està passant a Catalunya amb l'abús de la paraula "diàleg" ens fa rememorar el passatge bíblic de la Torre de Babel. En efecte, s'utilitzen pels polítics i pels contertulians les mateixes paraules, però amb un contingut semàntic diferent. Així és impossible entendre. Hauríem de fer un esforç per precisar el que cadascuna d'elles significa. Si no arribem a un acord previ en el llenguatge de res servirà l'esforç que la ciutadania, al meu entendre, majoritàriament desitja i el país necessita.

Comencem per la primera, que és la que més sona aquests dies: quan es parla de "taula de negociació", què es vol dir? És obvi que no es tracta del seu sentit material i propi, és a dir, d'un moble amb unes cadires al voltant. En la ciència que estudia els conflictes, que s'anomena "conflictologia", s'utilitza aquesta imatge en un sentit abstracte, però amb unes característiques pròpies necessàries i imprescindibles. La primera és que dues parts que estan immerses en un conflicte tinguin un interès recíproc en transmetre a l'altra el que pensen, el que senten i el que els preocupa i, al mateix temps, estiguin disposades a escoltar i sentir amb atenció el que, al seu torn, els va a ser comunicat.

Per tornar a dir i escoltar el que cada un ja ha dit i reiterat en els mítings, a la premsa i en les declaracions públiques, no es necessita muntar una taula de diàleg. Tampoc és necessària si ja, per endavant, es tenen posicions fixes i inamovibles. Aquestes taules, com a mecanisme de resolució de conflictes, requereixen un alt grau de discreció i, sobretot, participar-hi amb esperit obert per indagar les possibles sortides als problemes que han generat el conflicte, i que aquestes puguin ser acceptades per la part contrària.

Si, a l'igual que les invocacions al diàleg, s'utilitza la taula de negociació per fer un pols a la part contrària i exigir-li una rendició incondicional, és millor no perdre el temps perquè és un frau a la ciutadania. No han d'encoratjar en va falses esperances de pau i concòrdia.

I la dita popular, negociar és perdre una mica per les dues parts, no és cert. Quan es negocia amb ànim constructiu, les dues parts guanyen perquè l'objectiu comú compartit és la superació d'una situació de bloqueig que els impedeix avançar. És com col·laborar amb els altres per creuar una muntanya inaccessible o superar el corrent d'un cabalós i impetuós riu. Després, superada la barrera, cada un podrà seguir en direcció diferent o perseguir un objectiu diferent.

Ara bé, la taula de negociació no és apropiada quan s'està segur d'aconseguir una victòria segura. Per què negociar llavors? Tot i que la història demostra que moltes vegades només s'aconsegueix vèncer a costa de massa baixes col·laterals, que ve a ser el mateix que una derrota, mentre que un pacte raonable és una porta a noves oportunitats de futur.

La intervenció en aquestes taules d'un relator o d'un mediador, és una altra de les qüestions que cal aclarir. Però deixarem aquest tema per a una altra ocasió.